Vernet, 31 de juliol de 2010. A la terrassa d’un bistrot que mira al Canigó, just a sota de l’església que culmina la vila, passem l’estona en silenci mentre el sol de posta llença els seus primers besllums contra les pissarres de la muntanya màgica. El repic del batall de la campana gran toca les set per segona vegada, l’hora de començar el sopar si no volem fer tard al concert de Sant Miquel de Cuixà. Tot està a punt. La solitud i el silenci són només lleugerament trencats per una parella que, com nosaltres, tampoc no vol fer tard al concert. L’home tasta el vi, un côtes du Roussillon no gaire bo, com tots; primer el fa rodar a la copa amb tanta fúria que gairebé el centrifuga; després el glopeja ostensiblement, com si fos un dentifrici, i es queda esguardant el Canigó; el cambrer, dempeus, calla i espera. Després d’una estona torna a centrifugar el vi, el glopeja de nou i vinga mirar el Canigó. Es veu que és un expert. Quan el cambrer considera que ja n’hi ha prou de comèdia li pregunta si el pot servir. Oh!, bien sur, bien sur, respon el personatge, que en cap moment no s’ha sentit observat. El bovarisme no és patrimoni de les dones franceses; ni tan sols de les dones.
Barcelona, un dia del 2007. Ella, així que hagué acomplert els quaranta anys matà el pare. No parlo metafòricament ni psicoanalíticament. La cosa anà així; el seu pare, un conservador llegit que havia arribat a unes determinades conviccions després de reflexionar molt sobre la naturalesa dels humans i de les maneres sempre similars de captenir-nos, variant només les subtileses circumstancials, no pogué suportar que la seva filla es presentés a casa amb la seva companya sentimental i un nen lituà de tres anys, ros i amb els ulls blaus, que acabaven d’adoptar. Les coronàries no ho resistiren i es quedà enterc com un bacallà al sofà del menjador. La filla es casà i muntà una llar. Els temps bufaven a favor d’aquestes aventures i la claca les aplaudia a bastament. No cal dir que la situació actual és molt més acceptable que la persecució franquista. No cal dir, tampoc, que l’infant és una joia. Però tot plegat té un aire artificiós, exhibicionista, indiscret. Són comentats els petons a la boca que ambdues mares prodiguen a la criatura, cinc segons massa llargs. La criatura, a una li diu mama i a l’altra mare; i tu no et confonguis. A la llar, les feines de bricolage són fetes ostentosament per una d’elles, per bé que li manca traça; tot i així no provessis pas d’ajudar-la, i encara menys d’explicar-li en què s’equivoca. En el fons hi ha un odi al mascle gens dissimulat, poques lectures i aquelles ànsies infinites de redimir la humanitat que tenen les persones que han vist el món per un forat. El nen té molta antena; com tots els infants en té molta més de la que voldríem els pares que no sempre hem sabut estar a l’altura de les nostres responsabilitats.
Fins aquí res a dir-hi. Probablement hi havia una necessitat de sortir de l’armari i, així, alliberar-se d’una càrrega moral ben feixuga. El pare, comptat i debatut, patí les conseqüències del seu amor propi. Al meu entendre la generositat, l’acceptació de la filla tal com és i del nét que arribava li hauria evitat la mort. Però que fàcil que és dir això a la meva edat. L’egocentrisme dels nostres pares, que feren la guerra o gairebé, troba una certa justificació en les dificultats vitals que la nostra generació ni tan sols no pot intuir. Cada persona és fruit, també, de l’època en la qual forní la seva èpica. Si són menys despresos que nosaltres és, senzillament, perquè els costà més aconseguir el que tenen. Un llibre emblemàtic, entendridor i trist, encara que aparentment pugui semblar molt divertit, és “Sang a les drassanes”, de Francesc Madrid (1926), recentment reeditat pel senyor Torra. La vida és un etern ritornello a les mateixes variacions de sempre sobre uns constants temes morals. “Nihil novum sub sole”.
Els anys van passant, i per la literatura fulletonesca que acostuma a regalar a les amistats dedueixo que no es troba massa bé en aquest nou paper tan lliurement assumit, si més no en aparença. Diu Josep Mª Huguet en un recent i admirable article que una vegada ensorrades les parets que ens empresonen, en comptes de la llibertat trobem únicament les runes. L’odi al mascle és el leit motiv d’aquesta literatura que ella prodiga, els detalls de la qual els estalvio. I l’infant, Déu meu. Una vegada oberta la caixa de Pandora és probable que a dins no hi hagi res. Res de res. Això mateix va descobrir Flaubert, per bé que en versió heterosexual. És una llàstima que la mandra de llegir ens faci cometre els mateixos errors, generació rera generació. En el fons tot plegat respon a un idèntic capteniment petit burgès de qui no es conforma per principi i pretén convertir aquesta inadaptació al medi en una singularitat envejable, que vesteix, perquè l’eleva per sobre del comú dels mortals, tan necis ells.
Però en el pecat hi ha la penitència. Qui ignora d’on ve pot ignorar tranquil·lament que totes les seves proeses són més velles que el anar a peu; que es tracta de la mateixa insatisfacció conjugal crònica que arrosseguem gairebé tots els mortals; aquesta distorsió greu de la realitat la resumeix perfectament mossèn Cinto en un sol vers de Canigó: “el cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria”; cadascú l’expressa en funció de la seva entropia hormonal. Les seves manifestacions van des del antres prostibularis del districte cinquè, que tan bé descriu Francesc Madrid, fins al consum de cocaïna, passant per tot el mostrari de pecats capitals, inclosa la supèrbia, vanitat de vanitats. Diu Kavafis que ja podem canviar de terra i anar a una altra mar, ja, que uns nous indrets no els trobarem. La ciutat, on nosaltres anem, ella anirà; en els mateixos barris ens sortiran els cabells blancs. No hi ha vaixell, no hi ha camí. Tal com hem devastat aquí la nostra vida és en tota la terra que n’hem fet la destrossa. Madame Bobary, fa més de cent cinquanta anys, opinava exactament el contrari: “Ella no creia que les coses es poguessin presentar d’igual forma en llocs diferents, i com que la part viscuda fins aleshores havia estat dolenta, segur que la que li quedava per consumir seria millor”.
Sempre hi haurà qui voldrà veure en Emma Bovary el vessant humà, massa humà, de la dona reprimida per la religió o per l’explotació econòmica. Tot això és fals; és una falsedat interessada que es cobra els seus rèdits a costa de la innocència de les víctimes; és l’explotació màxima en nom de la màxima llibertat. El bovarisme, com la depredació, ha existit sempre, des que algú veié l’ominós negoci que hi havia darrere de fer creure a l’home que el plaer és un dret inalienable i la realització dels propis desitjos fins i tot un deure. Sempre hi haurà un monsieur o una madame Bovary, normalment adolescents, disposats a creure-s’ho. La lluita d’Emma Bovary no és, com s’ha volgut, una fèrria, tenaç i desesperada rebel·lió contra la violència social. És tot el contrari, una capitulació, una rendició, una adaptació a les regles del mercat, unida a una gran absència de sentit del ridícul que a Catalunya en diem tenir pardalets al cap. Tota la resta és literatura fulletonesca.
El recital de piano a l’abadia de Sant Miquel es limita als Quadres d’una exposició, de Moussorgsky i a dos nocturns i una sonata de Chopin. El públic, corprès amb Chopin, exigeix al pianista que continuï tocant més enllà del programa, a través del mecanisme, tan francès, d’aplaudir a ritme d’un can can; tant se val que alguns ja haguem abandonat l’església i romanguem al demi-cloître; el públic li exigeix un bis i l’intèrpret condescendeix amb un vals. El públic arrenca amb una segona ovació frenètica, que és corresposta amb un altre Chopin. El cercle viciós no acaba mai; fins i tot els rat-penats de l’església comencen a volar esglaiats i atordits després de tant Chopin. L’endemà al vespre un xàfec d’estiu ens aplega a l’església de Sant Pere de Prada. En el seixantè aniversari del festival Pau Casals es repeteix el repertori íntegre del primer concert, que s’inicia amb la suite número 1 per a cello sol de Bach; l’equilibri i el rigor de l’intèrpret i del públic amainen la pluja i ens refan dels bovarismes del dia anterior. L’endemà partim cap a la Cerdanya, no sense parar, abans, a Aiguacàlida, un darrer poblet del Conflent. A l’entrada de l’escola municipal encara es pot llegir aquest rètol, amb lletres de pam, escrit poc abans de la primera gran guerra: “parlez français, soyez propres”. Aquesta inscripció s’hauria de protegir per la UNESCO, si fa no fa com els camps d’extermini nazis, per eterna ignomínia dels gavatxos. Si ens situem cent anys enrere veurem els infants indefensos acudint a escola amb esclops i parlant català com uns “cochons”. Allí reberen la primera instrucció i la primera garrotada lingüística, com nosaltres, per bé que nosaltres la poguérem atribuir al franquisme, mentre que ells la degueren al progrés i a l’optimisme antropològic d’aquest gran depredador que fou Voltaire. Aquest sí que comprengué pla bé, i avant la lettre, en què consistia això del bovarisme.
