Dilluns 18 de novembre va tenir lloc a la Llibreria Laie una conferència protagonitzada per Daniel Gamper, juntament amb Susana Arias i Ferran Caballero, al voltant de Las mejores palabras, l’últim Premi Anagrama d’Assaig.
El llibre de Daniel Gamper és una reflexió sobre les condicions que fan possible les millors paraules, les paraules que serveixen per cuidar-nos els uns als altres. El col·loqui, encetat per Susana Arias, coordinadora d’actes al CCCB, va prendre un to crític al voltant de la conversa pública, que és plena de paraules que falsegen fets, que denigren i menyspreen, i que es llencen des de l’anonimat a les xarxes per tal de confondre. Però tot i les dificultats, l’assaig de Gamper reivindica encara el valor de les paraules a favor d’aquelles que enriqueixin el debat públic per ampliar els límits d’allò que creiem conèixer. Las mejores palabras també defensa la paraula i el discurs lliures com a motor imprescindible de la vida democràtica, i recorda que les paraules que necessiten protecció són les més inconvenients i impertinents, és a dir, aquelles en boca dels quals qüestionen la nostra autoritat i els nostres privilegis. Així, Susana Arias reclama que cal exercir una certa dosi de violència retòrica per desplaçar-se entre el discurs públic i obrir espais a altres veus que han estat silenciades: feministes, persones racialitzades, transsexuals, homosexuals, dones precaritzades, migrants, etc.
Era inevitable, doncs, parlar de la recent victòria de l’extrema dreta, que atempta constantment contra aquests col·lectius tradicionalment silenciats i totes les seves interseccions. Dins el nou paisatge polític, desconcertant i amenaçador, cal preguntar-nos si disposem de les paraules que es necessiten per entendre, explicar i combatre què està passant, i si hem estat capaços de crear els contextos i les circumstàncies en què les millors paraules puguin ser dites i circular lliurement. ¿Reeixirem a protegir les veus més fràgils dels atacs d’aquells que intenten destruir la multiplicitat, la polifonia i la llibertat? És precisament en aquest context que les paraules són importants i que la cura de les paraules resulta transcendent, ja que la batalla pel sentit és clau avui en dia i es lliura frenèticament i en condicions molt desiguals; és per això que cal exercir allò que Daniel Gamper anomena la filologia de la sospita: desconfiar de la innocència de les paraules, mantenir-se alerta per detectar quines veus parlen per nosaltres i quins discursos ens posseeixen. De fet, que l’extrema dreta hagi arribat a guanyar 52 escons ha estat també –afirma Arias– perquè hem permès que el nostre vocabulari polític s’omplís d’absències i de sentits amagats. Algunes paraules han desaparegut del nostre vocabulari, altres han estat cancel·lades, i altres han amagat la veritable natura d’allò que anomenen. D’aquesta manera, hem sotmès a un buidatge de sentit algunes de les paraules clau de la cultura política del segle passat: les hem esborrades com si les realitats que anomenaven i les seves lluites haguessin deixat de tenir sentit, com si les contradiccions haguessin estat ja superades. Vol dir això que hem trobat les paraules que les han de substituir? En alguns casos, l’esborrar ha estat un exercici de resignificació i cancel·lació. Susana Arias posa com exemple d’aquest exercici la categoria de classe treballadora, que va desaparèixer en la mesura que es va individualitzar la desigualtat social ja que es va considerar que el lloc que ocupem en l’estructura social és un destí personal i no col·lectiu. En el cas de la categoria de classe treballadora desapareix un conjunt de formes col·lectives de solidaritat: desapareix la possibilitat d’articular un veritable subjecte col·lectiu. Com diu Daniel Gamper, “si les paraules poden devaluar-se és perquè tenen valor”. Així doncs, avui, que prenen forma en la vida pública vells fantasmes i velles amenaces i que l’extrema dreta ha guanyat accés a un lloc privilegiat des del qual s’articula la paraula pública, la pregunta de què és la política és crucial. Quin vocabulari polític tenim per fer-los front? Quins contextos d’enunciació i de conversa?
Tot i l’ascens de l’ultradreta, se la segueix tractant com un cos aliè d’una alteritat gairebé absoluta, però tots en som responsables i hem de respondre per la paraula dels altres i no només per la pròpia. Potser sembla un plantejament radical –diu Arias–, però només així s’assumirà també com a pròpia la responsabilitat de contribuir a la conversa pública, sempre amb les millors paraules i no per vèncer, sinó per pensar.
Seguidament, Ferran Caballero, professor de La Salle, va destacar l’expressió que dona títol al llibre, Las mejores palabras. En parlar de les millors paraules, aquestes es defineixen pel seu ús, és a dir, que les paraules són millors o pitjors segons l’ús que se’n fa i, per tant, segons la finalitat que persegueixen. En aquest sentit, sembla que allò que fa millor les paraules és la seva capacitat de tenir cura de la convivència. És això, però, diferent a definir les millors paraules com aquelles que expressen millor la realitat? Si decidim parlar de les millors paraules com les que tenen un efecte determinat en la realitat política, com aquelles paraules que fomenten la convivència, podem menystenir aquelles que potser no fomenten aquesta convivència però sí la recerca de la veritat? Això té a veure amb una certa situació de la nostra època filosòfica, el gir lingüístic en què se suposa que el llenguatge ja no explica allò que “és”, sinó que té una funció endreçadora. Així, quan parlem de les millors paraules, acceptem a priori una finalitat determinada que podria no ser qüestionada, és a dir, que d’alguna manera si diem que la funció de les paraules és fomentar la convivència tendirem a acceptar una idea determinada de convivència.
Ferran Caballero també va reflexionar sobre el subtítol del llibre, De la libre expresión. En aquest, Daniel Gamper recalca que fa servir la lliure expressió més que no pas la llibertat d’expressió, ja que el que es vol defensar és el diàleg molt més que l’expressió d’unes conviccions. Per tant, les millors paraules són aquelles que faciliten la discussió. Caballero es qüestiona si aquesta diferència entre “lliure expressió” i la “llibertat d’expressió” marca alguna diferència quant a què entenem per llibertat d’expressió. La idea que hi ha un llenguatge acceptat i, consegüentment, hi ha expressions que queden fora d’aquest i se silencien té a veure amb una preocupació molt antiga: la tirania de la majoria. D’aquesta manera, si el llenguatge públic serveix per fomentar la convivència sempre hi haurà allò políticament correcte i expressions que quedin fora –opina Caballero. Avui en dia, quan parlem de la llibertat d’expressió, ja no parlem només de la llibertat formal d’expressió, és a dir, que no hi hagi una censura, sinó de a quines paraules, expressions i reivindicacions parem atenció i permetem que dialoguin amb nosaltres.
Tot seguit, Daniel Gamper va expressar la seva opinió respecte la conversa pública d’acord amb Susana Arias. L’escriptor descriu el debat públic com aquell que està reaccionant a fets de l’actualitat i que es vehicula a través dels grans mitjans de comunicació. Tanmateix, moltes vegades aquests mitjans no tenen un control vers ells mateixos. Així doncs, cal que ens preguntem: quanta política es fa amb paraules?
Altrament, Gamper va recollir les qüestions plantejades per Caballero respecte la lliure expressió i la llibertat d’expressió, qüestions que estan vinculades a una concepció jurídica d’aquesta llibertat. D’aquesta manera, Gamper declara que la pregunta no és què ha de quedar exclòs en cada cas, sinó veure quines són les forces que operen en cada cas per modificar els límits, tant per ampliar-los com per restringir-los. Cal destacar, però, que això no treu que sempre hi hagi allò políticament correcte i que sigui o no opressiu. Per tal d’exemplificar-ho, es va parlar sobre l’articulació política a les universitats americanes quan, per exemple, alguna personalitat del món de la política celebra un acte a la universitat i els estudiants no ho permeten perquè tenen la raó. Però què vol dir tenir la raó? Tenir la raó és quelcom que es pot tenir en un espai com la universitat quan es forma part d’un grup d’estudiants. Així, les universitats permeten aquest tipus de confrontació de manera civilitzada; que no es deixi parlar algú és una demostració de control del territori, que és la base de la política. És, per tant, un espai d’expressió on aquesta llibertat ha de ser molt àmplia, però la seva vulneració desperta unes emocions d’una intensitat que no es donen en l’espai públic, ja que en la universitat hi ha una necessitat de refundar el món. Quina mena de laboratori polític seria aquesta entitat si no permetés l’alteració del seu propi ordre?
La perspectiva filosòfica, doncs, ha de ser aquesta, i no detenir-se en determinats discursos amb què no es pot parlar. Això no vol dir que s’hagi de privar els altres d’escoltar aquests discursos, sinó que ningú no té dret de ser escoltat, ja que, com afirma Gamper, és un dret que s’ha de guanyar exercint algun tipus de violència.
