Els estimats lectors ja poden suposar (confio) que soc un decidit adversari de la violència en política, i que l’atemptat contra Trump no és cap excepció. Aquest atemptat, però, té unes característiques (que ja ha remarcat, és clar, gent més autoritzada que jo), que el converteix en una de les ironies més amargues de la història. Si aquest xicotet exaltat que devia creure salvar el país (ai, aquests “salvadors de la pàtria“, que mai no n’aprenen) no hi hagués deixat la pell, ara no sabria on amagar-se de tanta vergonya. Perquè en lloc de “parar“ Trump, l’ha catapultat directament a una nova presidència. I al món només li faltava això en aquet període tan greu que viu.
Si abans de l’atemptat encara podia haver-hi dubtes, crec que ara ja no se’n poden tenir. Entre el “súperego“ de Trump (“Déu m’ha salvat!“) i la galdosa actuació de Biden en els darrers temps, són faves comptades. És trist, però no sorprenent, que la població de la primera potència mundial, es decanti majoritàriament per un egòlatra mentider i trampós, convençut que qualsevol acció judicial contra les seves martingales només una conspiració dels seus ineptes adversaris.
Mai no es pot aplicar tan bé com en aquest cas l’expressió del “tret que va sortir per la culata“. I Putin, Xi Ping i companyia es deuen refregar les mans molt satisfets. A ells ja els va bé un president americà que afebleixi l’OTAN, i que dient “Fem Amèrica altra vegada gran“, només vol dir: la qüestió és que a casa anem bé i la resta del món que es faci repicar. I hi ha prou americans que proclamen sempre que el seu país és “la terra de Déu“, i creuen equivocadament que poden passar ben bé sense ficar-se en conflictes que creuen que no els afecten per res, que ara s’abocaran a les urnes per fer president el seu Messies. Perquè aquest, com tots els populistes, dona solucions aparentment fàcils i entenedores pels problemes de la gent petita, encara que després arribi el dia que es confirmi que tot eren contes a la vora del foc.
Les conseqüències per tot el món seran grans i majoritàriament negatives, però quines tindrà especialment per Catalunya? L’equació és senzilla. Com més maldecaps globals tingui Europa, menys atenció tindrà per aquest furóncol molest a un racó del seu territori. No vull dir amb això que sigui llavors impossible per nosaltres lluitar en aquest àmbit europeu, però potser a ben segur més difícil d’interessar gent decisòria perquè ens faci costat.
Potser sóc massa pessimista (jo, que normalment no ho soc mai). Però ens hem d’acostumar a pensar que, com deia una cançó americana (no sé de qui) “Hard Times Are Coming“, venen temps difícils. Com si per la nostra terra no ho fossin ja prou.
P.D. He de demanar als estimats lectors excuses per una errada al meu article anterior sobre el “bunker” a Hamburg amb el seu “bosc al cel”. Per un error (suposo de concentració), vaig escriure que l’havien construit 300 treballadors forçats. En realitat havia de dir: “2.400 treballadors forçats, en només 300 dies“. Mea culpa…
