Ha estat aquest any que, a dalt del tronc, l’avi Valentí ha construït una cabana de fusta. Avui, la cigala carrisqueja i, des dels finestrons, oberts de bat a bat, dues netes l’acomiaden amb una nina als braços. Les branques que suporten la petita llar s’emmirallen i tenyeixen de verd l’aigua de la piscina.
–Ves, avi!
–Ara vindrem, que li estem emprovant un biquini que li agradi!
Ardit, està baixant per l’escala de corda… ell va cap a les arrels d’aquell Nadal que me’l va deixar escollir… i a mi aquesta escena em trasllada cap el que em va donar la mà durant les inacabables cinc hores de quimioteràpia. Recordo que l’escalfor em resseguia la sang mentre li preguntava:
–Pare, vols dir que podré tenir fills!?
–Filla, alternant, amb un sol pit es poden alimentar bessons –m’assegurava–. Deixa que creixi l’avet del pati!
