En aquests cinc anys que els meus articles surten al nostre Matí Digital, n’he parlat més d’una vegada. Però toca repetir-ho, perquè tornen a sovintejar visions tan diverses i divergents de com es vol que sigui la república catalana, que hom ja tremola de pensar en les dificultats que trobarà una assemblea constituent per fer la seva feina. Encara no som a Itaca, però el temps vola i, convençut com estic de què d’una manera o altra ens en sortirem (referèndum, DUI, o com sigui), cal preparar-se per evitar paranys fatals. Em guardaré aquí bé prou de concretar aspectes particulars de quin hauria de ser el nostre ordenament estatal, però sí que tinc el dret, com qualsevol altre ciutadá, d’enumerar alguns punts (sense voler ser exhaustiu) dels que crec que ens hauríem de guardar com d’escaldar-nos.
-No podem permetre’ns una república “bolivariana” anticapitalista a la Chávez. Arruïnaria el país i ens privaria de qualsevol suport polític dels països europeus que necessitem (sobretot al començament – com l’aire que respirem.
-No podem permetre’ns un estat on la majoria (per no dir totes) les activitats de l’estat hagi d’estar supeditades a les votacions assembleàries de Vila-Conills de Munt. (I el lector ja sap a ben segur per on vaig). Un sistema que pot ser indicat per a un àmbit molt local, és impossible d’aplicar a nivell estatal on sovint calen decisions molt ràpides. I pot ser-ho, només de manera consultiva, però de cap manera decisòria, en la redacció de la carta magna de l’Estat.
-No podem bastir un estat que s’allunyi gaire dels paràmetres de la Unió Europea, que és el nostre “espai vital” (i ho seguiria sent encara que oficialment n’estéssim fora). I això val tant per l’ordenació econòmica, com per la política de defensa o els estàndards socials.
-No podrem construir un estat “perfecte”, per molt que ens hi esforcem. No s’ha aconseguit mai enlloc, perquè la gent és com és i no en tenim d’altra. Només podem defensar amb normes i articles els valors essencials de la nostra civilització occidental i vigilar que no siguin adulterats i escarnits com passa de vegades a l’Espanya de la que volem marxar. A objectius “bonistes” que l’estat no pugui garantir pràcticament no se’ls hi ha perdut res en el text d’una constitució.
-No es podran atendre molts interessos particulars de grups i grupets que es creuen ser el melic del món , i que voldrien que tothom ballés al sò de la musiqueta que ells toquen.
Quan arribi el moment (potser abans de cap d’any?) deixem que un equip d’experts i de parlamentaris redacti la nostra Constitució. Que no sigui massa llarga. Que es limiti als punts més essencials. Que sigui reformable quan calgui. Que no ens aïlli del nostre entorn. I quan sigui sotmesa a l’aprovació del poble, acceptem el resultat com a bons demòcrates.
George B. Shaw va escriure, amb la seva mordacitat usual, que la democràcia “és un sistema que garanteix que un poble no sigui més ben governat del que es mereixi”. A l’Espanya actual el poble ha fet possible el govern d’una colla d’ineptes, corruptes i lladres. Cosa que fa -seguint Shaw- que no es mereixi de ser millor governat. Una carta magna, doncs, no pot evitar errors greus si el poble segueix els falsos cants de sirena de tramposos i caragirats.
A part de com sigui al final la nostra Constitució, molts esforços en el futur hauran d’emprar-se en vigilar que ningú menteixi descaradament al poble i que qui ho faci sigui desemmascarat. No amb exabruptes sinó amb arguments clars i comprovables. Per evitar que ningú pugui governar-nos pitjor del que ens mereixem.
Dotem l’Estat d’unes normes genèriques ètiques i socials, allunyades de partidismes temporals i variables. Que la ciutadania les canviï si una majoria suficient es convenç que calgui però, per començar, siguem ben conscients que ningú no té les claus del paradís, i toquem de peus a terra.
