XXè Curs d’Estiu del G.E.N. Barcelona, 5 de Juliol de 2001
Diu Rémi Brague:
“La meva tesi és doncs la següent: Europa no és únicament grega ni únicament hebraica. És també, i plenament, romana. “Atenes i Jerusalem”, sí, però també Roma. No pretenc encaixar-vos aquí, una vegada més, l’evidència banal de la presència, al costat d’altres fonts de la nostra cultura, d’una influència romana. No vull tampoc suggerir que l’element romà sigui d’alguna manera la síntesi dels altres dos . Pretenc, d’una manera més radical, que només som i podem ser “grecs” i “jueus” perquè abans som romans”.
Què vol dir aquest “d’una manera més radical”? Per contestar adequadament aquesta pregunta heu de llegir el llibre “Europa, la via romana”, cosa que de totes maneres us recomano: es llegeix fàcilment, és altament suggestiu i aclaridor; la seva tesi ha estat posteriorment afinada i treballada pel mateix autor en altres llibres i escrits, de tal manera que ha adquirirt una solidesa que obliga a considerar-la en qualsevol aproximació que es vulgui realitzar a la idea d’Europa.
Intentaré, amb una altra cita, no explicar, però sí resumir el que vol dir amb aquest “d’una manera més radical”.
Després de recordar el que “ha copsat i expressat el geni de Virgili explotant la llegenda troiana i creant a l’Eneida, el mite romà per excel·lència”, continua:
“Ésser romà és fer l’experiència del que es vell com a nou, i com allò que es renova pel seu transplantament, que fa d’allò que era vell el principi de nous desenvolupaments. L’experiència del començament com a recomençament és romana”.
El que ell anomena “actitud romana” és el “saber-se cridat a renovar allò que és antic”. “Ésser romà és tenir cap endarrera un classicisme a imitar i cap endavant una barbàrie a sotmetre. I no com un intermediari neutre, com a simple intèrpret estranger a allò que cal comunicar sinó sabent que hom és l’escena en la qual tot es produeix, sabent-se a si mateix tensionat entre un classicisme a assimilar i una barbàrie interior”.
I a partir d’aquí la vostra imaginció pot córrer tant com vulgui en l’espai i en el temps: des d’Horaci: “Grècia captiva va captivar el seu ferotge vencedor i introduí les arts a l’inculte Laci”, fins al Renaixement, o millor dit, als successius Renaixements, a l’evangelització dels pobles escandinaus, al transplantament americà del “novus ordo saeclorum”, al “Filòsof” amb majúscula que Sant Tomàs aplica a Aristòtil, al dionisíac Nietzsche, a l’edípic i mosaic Freud, als successius “imperis”, a la “disfressa” de ciutadans romans dels grans revolucionaris francesos, a la Segona i a la Tercera Roma… Recordem Brague:
“Fer l’experiència del que és vell com si fos nou”
“L’experiència del començament com a recomençament”
“Saber-se cridat a renovar el que és antic”
“Tenir cap enrera un classicisme a imitar i cap endavant una barbàrie a sotmetre”.
Evidentment jo no tinc res a afegir a les tesis de Brague i menys encara a la seva extraordinària erudició. La meva reflexió va per uns altres camins: com eren, o com són, aquesta gent que ha tingut al llarg de l’espai i del temps aquestes actituds?
Però abans d’intentar una resposta a aquesta pregunta, voldria aclarir un punt i ho faig amb la mateixa imatge que utilitza Remi Brague:
Quan algú fa alguna cosa, és més que altament probable que en un cert moment cometi una bretolada. Som així. Per tant, hem de procurar evitar les discussions de pati d’escola, que, com recordareu, es limiten a dues frases: “tu has començat!” (o “ell ha començat”, si hi ha la senyoreta), i “i tu més!”. La gent que hem viscut en aquesta punta d’Euràsia, al llarg de 1500 anys, hem tingut ocasió de fer moltes bretolades, tant entre nosaltres, com fora del nostre espai: per tant, deixarem córrer si els negrers eren més brètols que els caps de tribu que els proporcionaven la mercaderia, si els “conquistadores” eren més brètols que els azteques, si el Terror fou pitjor que la Inquisició. Ni ho sabem ni tenim instruments per a pesar les bretolades. Però el que sí que sabem és que els intents de pesar-les, a més de ser infantils són gairebé sempre suspectes de parcialitats ideològiques.
Però hi ha hagut altres coses, a més de les bretolades:
Em limitaré a comentar tres característiques que em semblen molt pròpies de la vida en aquest temps-espai que anomenem “grosso modo” Europa.
En primer lloc l’arrelament a la terra com a condició prèvia del sortir de la terra per “renovar el que és antic” o eventualment “sotmetre una barbàrie”, interior o exterior.
En segon lloc l’existència d’una gent a la qual al final hem hagut de donar el nom de classes mitjanes perquè no sabíem on encaixar-la. Es veu que això de “mitjà”, com l’Edat Mitjana, tendeix a crear el menysteniment i té unes connotacions negatives, però jo en faré la defensa.
I en tercer lloc l’enorme varietat i capacitat de canvi dels règims polítics i dels tipus i formes de representació pública que s’han anat succeint.
Per prendre un punt de partida , podríem dir que en el temps Europa comença, o comença a preparar-se, el 476 amb la liquidació de l’Imperi Romà d’Occident. Feia, però, tres quarts de segle, quasi, del primer saqueig de Roma i prop d’un segle i mig d’anarquia i de descomposició de l’Imperi.
Aquesta descomposició havia comportat un fenomen generalitzat de desarrelament, potenciat per l’entrada, en petites o no tan petites invasions, de bandes o expedicions forànies, germànics sobre tot, però també huns, alans, els primers eslaus. En realitat el territori estava poc habitat, perquè el col·lapse demogràfic havia estat molt fort, però, excepte algunes ciutats que havien vist reduir la seva població però es mantenien cohesionades, tota mena de grups i grupúsculs anaven d’una banda a l’altra.
Segons els indrets, varen passar de dos a cinc segles, i a l’est d’Europa encara més, abans no es consumés l’importantíssim fenomen de l’arrelament a la terra, constitutiu de les futures potencialitats d’Europa.
El paper de Sant Benet i dels monjos benedictins en aquesta feina és fonamental. No foren certament, els únics. L’arrelament que podem anomenar individual o de població va anar acompanyat d’un arrelament polític: els caps de tribu es convertiren en reis, els territoris es varen, més o menys, delimitar, i quan Carlemany va ser coronat emperador l’any 800 Europa havia pres una configuració que en molts aspectes és ja la mateixa d’ara. Quant al paper dels benedictins, només faré tres observacions. En primer lloc, la inquina de la Regla de Sant Benet contra els monjos “giròvags”, és a dir, que anaven d’un cantó a l’altre. En segon lloc, la importància del vot d’estabilitat, característica històrica fonamental i que respon a una necessitat del moment, com el d’obediència al Papa dels jesuïtes correspongué a una necessitat del moment. I en tercer lloc (en consonància amb la tesi de Brague), que aquests monjos que han fet vot d’estabilitat a Itàlia els trobem evangelitzant a la quinta forca, a Anglaterra o a Saxònia.
Podríem aproximar-nos a una idea material del que és Europa observant el paisatge. Faré aquí una primera cita d’aquest llibre extraordinari i introbable d’Hilaire Belloc que va traduir l’Editorial Joventut els anys cinquanta amb el nom de “El camino de Roma”, llibre on ens explica la seva anada a peu a Roma des de Toul, en línia recta. L’autor es trobava entre “la tercera i la quarta serralada del Jura”, i això passava abans de la primera guerra mundial. Més o menys, doncs, en un d’aquells llocs recòndits on els castellans diuen que “dobla el viento”. Després de passar la serralada pel dret, ens diu:
“Hi ha alguna cosa que distingeix la salvatgeria de la gràcia en matèria de paisatges, i aquest “quelcom”, a la nostra Europa, correspon a la presència i vida de l’home, especialment en els països de muntanya. Perquè els hàbits i la civilització de l’home omplen les valls i, banyant les bases de les muntanyes, hi deixen relíquies com les que en una platja deixa la marea. En aquell moment estava entrant en aquella zona humana. La gespa, fina, tenia aquella fermesa que només donen milers anys d’un continu pasturatge d’animals. La humitat que sorgia de terra no circulava a l’atzar, com en les cimes, sinó que sortia d’una font oberta per mans humanes i es recollia en una pica de pedra. Els arbres estaven atesos. Es veia, a prop, una tàpia, que, per bé que tosca, no era una d’aquestes cledes informes que els homes improvisen prop dels cims, sinó que semblava feta amb pedres escollides i travades amb una argamassa. A la meva dreta, en una canal profunda i petita, jugaven uns nens. Després vaig saber que aquestes canals s’anomenaven allí “combe” que vol dir petita vall i encara recordo amb joia aquest fet. Perquè a Anglaterra els llocs similars són també anomenats així, i fins els gal·lesos utilitzen la mateixa paraula, per bé que l’escriuen “cwm” d’acord amb el seu muntanyenc estil”. (I en català diem un com i una coma, afegeixo jo).
Podríem definir Europa dient que és aquell territori on, et posis on et posis, veus sempre la traça de la mà de l’home que ha ocupat la terra i n’ha utilitzat sàviament els recursos naturals. Hauríem de parlar, a partir d’aquí, de “més Europa” i “menys Europa” i potser trobaríem que les dades del paisatge no són tan diferents com això de les de la història. Potser certes zones de Castella, del Mezzoggiorno, de la Pomerània, què sé jo, són “menys Europa” i llocs com Suïssa, Suècia o Irlanda, són “més Europa”.
Estem acostumats a pensar, i a pensar com si fos una característica nostra, que Catalunya ha estat feta amb les mans, a cop de feixa i de paret seca. I és veritat. Però és que tot Europa ha estat feta amb les mans: les tanques, els prats, els “coigns” (codonyers) francesos que es posaven en els “coins” (racons), per fer de llindes i de límits (i, recordem que ja el “limes” llatí és el sender que separa dos camps de cultiu); els horts, els infinits canals i canalons, els dics, els drenatges, els pobles (l’ “incastellamento” dels historiadors italians). I resulta que l’ocupació de la terra i la pervivència dels nuclis habitats, malgrat les infinites barbaritats que els europeus hem fet els uns amb els altres, són enormement estables. Mil anys, per un assentament humà, deu ser l’edat habitual.
Ara bé, qui ho va fer això? No cal rumiar gaire per saber que qui ho va fer no era esclau. Fos qui fos, era algú que tenia un marge important de llibertat d’actuació. I de la llibertat prové l’enorme varietat d’Europa. Dubto que hi hagi o hi hagi hagut gaires indrets al món on recorrent cent quilòmetres hom pugui passar per dues o tres cultures diferents sòlidament assentades i diverses quant a llengua, costums, hàbits socials i àdhuc estructura política i religió. De fet, l’ocupació i arrelament a la terra va ser simultani de la formació dels poders públics i de la cristianització, una simultaneïtat que va durar segles i desembocà en un món multicairat de regnes, principats, poders eclesiàstics (bisbats i monestirs), ordes militars, amb un rerafons d’idea d’imperi. I, com a regla general, potser podríem dir que la llibertat de l’home de la terra va disminuir a mesura que els poders polítics es solidificaven. Però la feina ja era feta.
Ben aviat, al costat de l’home de la terra, trobem l’home de la ciutat. D’on venia? De la terra? D’enlloc i era simplement fruit d’una conjuntura demogràfica favorable? De les darreres restes de la girovàgia? Quin paper jugaven els jueus a les ciutats, com el varen jugar els musulmans al camp en certs espais?
Contestar aquestes preguntes no és fàcil ni és el que interessa en aquest moment. El que vull remarcar és que tant l’home de la ciutat com l’home de la terra, sempre que no quedava legalment adscrit a ella, es movien molt: uns monjos descontents de la riquesa i l’ostentació varen cercar els llocs més desavinents i poc afavorits i varen crear el Císter, d’altres la Cartoixa. Els nobles alemanys impulsaren la “marxa cap a l’est” i colonitzaren fins a la Prússia Oriental, els muntanyencs suïssos o els nostres almogàvers es convertien en soldats mercenaris, les croades varen produir uns formidables moviments. Però sobretot es movien els mercaders. Venècia, la Hansa, Gènova, Barcelona, les ciutats italianes. Es formen i es desfan i es superposen els eixos comercials. Constantinoble – Venècia – Llombardia – Occitània; Toscana – Rin – Flandes; les rutes bàltiques; i ben aviat les atlàntiques: Portugal, Castella, Holanda, França, Anglaterra. El món es “desenclava”.
Ara bé, aquests moviments només tenen èxit, en general, quan no es desconnecten del seu origen. Les croades han deixat ben poc rastre, a part alguns monuments formidables com el Kraal dels Cavallers. Però els països bàltics encara fan “olor” de Hansa, Amèrica del Sud de Castella i el Nordest d’Estats Units de purità. Europa és un donar o un expandir-se, si voleu, sense deixar de ser quelcom arrelat a alguna de les seves múltiples cultures, àdhuc a microcultures.
I acabaré aquesta primera aproximació, l’arrelament a la terra, amb una frase que va dir en Josep de Nadal en una reunió del Patronat de la Fundació Relleu i precisament quan se’m va encolomar aquesta exposició. Més o menys: “Potser un 60% del futur és la globalització i les noves tecnologies, però el 40% propi d’Europa és l’empresa familiar, que és el que és nostre i el que ens ha fet com som”.
He dit que faria la defensa de les classes mitjanes i la faré a través d’una altra cita del Camí de Roma de Belloc. Després d’una sèrie de consideracions sobre el seu viatge i de dir que “només el que camina en línia recta cap endavant pot passar de cim en cim i tenir una plena visió del camí que porta”, afegeix:
“I prou de paisatges. Vaig baixar cap a Archettes i gairebé a la primera casa vaig descobrir una mostra que deia: “La Truita dels Vosgos”. Era tard i vaig entrar a dinar.
En seure em vaig adonar de dues coses. La primera, que la gent que hi havia en aquell hostal pertanyia a les classes mitjanes de la societat; i la segona, que jo, encara que era de la seva mateixa categoria, era un destorb per a la seva satisfacció. Perquè dormir al bosc, caminar setanta milles (les darreres sota un sol que abrusava) i concluir baixant a la carretera per un pendent abrupte, són coses que el deixen a un en un estat que és precisament el que la mena de gent a què m’he referit detesta més. I els que retreguin i critiquin a les classes mitjanes els seus convencionalismes en aquests afers, fent ufana de ser superiors als prejudicis de neteja, i vestir, i ritus socials que distingeixen la mesocràcia, són anarquistes per naturalesa i necis que prenen per virtut natural el que no és res més que una conseqüència de la seva riquesa.
Declaro rodonament que, si no fos perquè la classe mitjana mira tan prim en aquests afers, tota la civilització s’esfondraria. Els mesòcrates són els conservadors i mantenidors del nivell general, la sal de la societat i els moderadors d’Europa. I l’home que fanfarroneja que no li importa fer malbé la roba o anar brut, és un subjecte que tant se li’n fum de tot allò que la civilització ha creat, i l’odia; o un home ric, fet a viure entre rics, i que pot sense dany dilapidar energies i estris, perquè té la vaga consciència que sempre pot comprar-se més vestits i sap que pot acabar els seus vagabundeigs amb un gran tec i que París i Londres estan plens d‘hotels de luxe, amb bany i perruqueria. De tots els corruptors resultats de la riquesa cap de pitjor que aquest, que fa que els rics (i els seus paràsits) raonin amb una disposició mental olímpica, o almenys molt autosatisfeta que no té altre fonament, però, que la seva capacitat per viure amb sumptuositat. Que el cel ens deslliuri de les grans riqueses, o, en tot cas, de les riqueses massa grans.
En canvi, les persones de classe mitjana no poden comprar un vestit nou cada vegada que els apreta, ni acabar una caminada amb un bany turc i una gran orgia de vi. Per això la seva preocupació és conservar intacte el que posseeixen, no excedir-se en res, i mantenir ordre, sobrietat, neteja, decència i harmonia. Aquestes coses procuren emmurallar-les i defensar-les de l’única manera que és possible fer-ho, és a dir, mitjançant convencionalismes. I tenen raó.
Per la meva banda, em resulta molt espinós haver de cedir davant les exigències dels meus col·legues de classe, però reconec que la raó els acompanya en la seva obstinació. Que no en surti cap, doncs, d’aquesta espècie, dient que no els defenso en aquest llibre.”
La defensa que fa Belloc de la classe mitjana em sembla insuperable. Però hi ha més. El darrer paràgraf de la cita ens mostra palesament com és precisament d’aquesta classe mitjana “moderadora d’Europa” d’on ha sortit la gran majoria dels aventurers, sants, pensadors, científics, inventors, poetes, descobridors, exploradors, escriptors, fundadors, pirates i totes les altres menes de grillats, com el mateix Belloc, que han fet d’Europa el que fins ara ha estat. I els que no pertanyien a la classe mitjana, s’hi han passat, com Tomàs d’Aquino o Mirabeau.
Penso a més que el fenomen de les classes mitjanes és un fenomen molt específicament europeu: des del pagès que pot anar al mercat a comercialitzar uns excedents, fins al comerciant que es va enriquint o al canvista més a menys especulador, passant pel menestral que es posa pel seu compte o per l’artesà que pot ser artista, i tota la gamma que va des dels joglars i els barbers al que ara anomenem professions liberals, metges, apotecaris o notaris, advocats o ensenyants… és una gamma amplíssima de gent que gaudeix, més o menys i segons els indrets, d’unes llibertats, d’un cert “statuts” de vida: no tenen d’entrada, encara que després puguin aconseguir-la, la insolent seguretat del ric, i han sortit, amb perill de tornar-hi a anar a parar, de la resignació del pobre que sap que no es pot alliberar del terròs, de la mina o de la fàbrica. I com molt bé diu Belloc, defensen el seu “status” amb convencions.
La característica d’aquesta classe és la seva mobilitat, o si voleu, la seva inestablitat radical. Són unes classes fluïdes, on es puja i es baixa amb facilitat. Però aquesta fluïdesa i aquesta inestabilitat són precisament el detonant de la seva capacitat d’innovació i creació.
I quant a la pregunta: com és que aquestes classes tenen tant de pes a Europa? jo em penso que la resposta ha d’anar pel següent camí: perquè Europa és aquell indret de la terra i de la història on la teologia s’ha distingit més aviat i d’una manera més radical de la política. La política en el seu sentit més ample, el poder i la manera de ser exercit en la societat, pràcticament sempre i a tot arreu ha estat teològic, no solament s’ha fonamentat sinó que s’ha fusionat amb la religió: una situació que difícilment deixa escapatòries a la llibertat individual d’acció i a la llibertat individual de pensament. Només a Europa, em sembla, i ja ben aviat, i jo diria (no puc argumentar-ho aquí), a conseqüència del cristianisme, política i religió han pogut anar separades. Perquè fins en els moments i en els indrets on més teocràtic ha estat el poder sempre ha existit el “doble glavi”, i almenys conceptualment, el món espiritual i el món temporal han quedat separats. I això vol dir que sempre hi ha hagut marge per a una zona intermitja que és la que ha propiciat l’aparició i en certs moments la preponderància de les classes mitjanes.
I finalment, unes breus reflexions sobre el fet de les estructures de poder, els règims polítics i els sistemes de representació col·lectiva. Hem de pensar, de bell antuvi, que, sigui el que sigui, Europa són 1500 anys d’història i entre 10.000 i 20.000 quilòmetres quadrats. I per tant, seria absurd esperar una uniformitat política durant tot aquest temps i en un espai tan extens. El que passa, però, és que per poc que s’examini la qüestió, el que sorprèn és el contrari: la multiforme varietat i la constant variabilitat dels sistemes polítics.
Potser entre tots ells només hi ha un parell de fets comuns: el primer, creure’s definitius en el moment del seu establiment; el segon, engendrar en el seu propi si una sèrie de reaccions internes que els modifiquen, destrueixen o substitueixen. Quant al primer punt, és normal atesa la naturalesa humana: “ja hi som”, “ja ho hem aconseguit” (i és aleshores quan comencen els problemes). Quant al segon, el que trobo notable és que raríssimes vegades es pugui dir a Europa que un sistema polític hagi estat destruït “des de fora” sense una prèvia i manifesta decadència interna. Potser la més gran excepció, i ben pròxima, és el nazisme (perquè feixisme i comunisme s’han desplomat “per dins”), i potser haver hagut de destruir una cosa tan sòlida ha influït molt en la consciència que el sistema dels estats sobirans i autàrquics no anava. En història, les garrotades externes són relativament fàcils d’estudiar: el que és difícil és arribar a saber el què i el com de les transformacions internes. I és per això que la història d’Europa és tan complexa malgrat els historiadors hagin intentat ordenar-la inventant uns noms que cada cop utilitzen, (els historiadors seriosos, d’ofici) amb més circumspecció: feudalisme, despotisme il·lustrat, i no parlem ja d’aquests tapabruts que són la modernitat i la posmodernitat: què vol dir, així a l’engròs, feudalisme, si la paraula feu no significa el mateix a Catalunya que cinc-cents quilòmetres més al nord, i, a la mateixa Catalunya, canvia completament de significat en menys de dos segles? És el mateix el despotisme il·lustrat de Frederic II de Prússia i el de Carles III d’Espanya? Tenen prou elements comuns per encabirlos sota una mateixa denominació? Què va voler dir en realitat, com es va interpretar en la pràctica i al llarg del temps i de l’espai la fórmula “cuius regio, illius et religio”? Em penso que no va pas tenir el mateix significat a tot arreu ni sempre. I així podríem multiplicar indefinidament les preguntes.
Aquesta extraordinària variabilitat de sistemes polítics, règims, maneres d’exercir el poder, formes de representació, extensió física dels poders, és doncs una característica europea. Ara bé, potser en pocs aspectes com en aquest Europa és tan “romana”, en el doble sentit que Rémi Brague fa servir aquesta paraula. D’una manera material, perquè l’ombra del record de l’Imperi romà ha planat sobre Europa i la seva història, almenys fins al segle XX, en què la grotesca caricatura feixista sembla haver desacreditat definitivament la idea ( encara que “definitiu” em penso que és un adjectiu no aplicable a Europa). Però més enllà de la idea d’Imperi hi ha la idea d’unitat. La més o menys real unitat cristiana de l’Europa medieval, lligada estranyament amb la idea d’Imperi, i la unitat que ha anat ressorgint, com a conseqüència de la política i del fracàs de certes polítiques, sobretot a partir del segle XVIII i d’una manera especial en el XIX i el XX. De fet, Europa no ha estat mai políticament “grega” (només alguns il·lusos d’un racó del Mediterrani han pretès ésser un nou Sòcrates i un nou Plató), i ha fracassat en els seus intents de ser “jueva” (les teocràcies de Calví i Cromwell, per exemple). Ha estat materialment romana, a través de la idea d’Imperi (o de República en els revolucionaris americans i francesos), i de la idea d’unitat. I ha estat també “romana” en el sentit que sempre ha estat una recerca, una adaptació d’allò vell a una situació nova, una assimilació d’una vella saviesa per projectar-la cap al futur. i fixem-nos que en darrer terme, això és el que fou Roma, des dels primers reis més o menys mítics fins a Dioclecià, la partició de l’Imperi i més enllà.
Voldria acabar amb unes reflexions sobre la situació actual. La Unió Europea és bona perquè és una recerca. Amb una visió curta, ens sembla d’entrada que els interessos creats, les reticències, les resistències i les pesantors burocràtiques la faran inviable. O bé que és una “Europa de mercaders” curta de vista. Evidentment hi ha part de veritat en tot això, perquè els humans som així: panxacontents, conformistes, interessats, mandrosos… Però això no és tot. Hi ha aspectes de la Unió que són molt positius i fins sorprenents: què significa, per exemple des del punt de vista moral, que ni s’hagi previst cap mena de mecanisme per sortir-ne? Es digui el que es digui, és molta la gent que pensa (la gent que pensa no és molta ni mai no ha estat molta, recordem-ho), que s’ha adonat que a garrotades les coses no s’arrangen i que potser ja està bé i ja n’hi ha prou. Quant al cèlebre Estat-nació amb la seva sobirania absoluta o autarquia, hem de tenir ben present que és quelcom molt recent, i que voler-lo dur massa enllà ha donat resultats massa desastrosos en les dues darreres guerres mundials. Perquè, només fa cent anys, molts dels “atributs” de l’Estat-nació, pràcticament no existien. Abans de 1914, Belloc fa el seu Camí de Roma sortint de França, travessant tot Suïssa i bona part d’Itàlia “sense passaport”. El segle XIX rècules d’atzembles provinents d’Alvèrnia passaven per la “Porta del Rosselló” sobre el Roine per venir a comerciar a Catalunya “sense cap paper”. I Belloc ens parla d’un poblet suís on va coincidir amb dos corredors de comerç: un d’ells marsellès i l’altre bàvar que no portaven, certament, cap mena de documentació.
Europa s’ha mogut sempre i segueix movent-se. Problemes, els que vulgueu. I no queda exclòs que una Europa enriquida i autosatisfeta, giròvaga, sense classes mitjanes ni dinamisme, desaparegui. Però almenys, desitgem de ser capaços de tornar a començar recomençant el que altres varen començar.
