Camino lent. La meva llengua és un animal pesat que s’infla i es belluga dins un vel de massa aspresa i nicotina. Bleixo. El Parc de l’Arbreda acull la meva soledat maldestra deportant-me al nucli gangrenat de l’ànima. Cobro una puta merda i el tabac amb què fulmino el sou crebanta l’enganyosa joventut dels meus pulmons. Joguinejo amb les monedes de cèntim que duc a la butxaca per comprar una garrafa d’aigua. Les meves mans desprenen una olor de rovell que em recorda al desgast de l’aixeta de la font on conjuràvem la matança de la set, aquella constel·lació de calç en òrbita rere el plàstic brut dels garrafons usats. Lleument, enfonso les dents al filtre del cigarro i escuro el fil de fum escanyolit que en queda. Eructo. L’estómac regurgita el sabor dessabeït de la misèria.
L’Spar és tancat. A mitja persiana, fito uns obrers remenant els grisos i inerts budells del supermercat. Mitja volta. Penso en els ulls histriònics de la Tere, la seva mirada cruel, a voltes daliniana, radicalitzant la bellesa estranya dels paradisos devastats. La pidolaire milionària. Des que van ensorrar el pàrquing per plantar-hi una plaça freda vagareja sense port a la recerca de quatre duros per pagar qui-sap-què. Caça per costum, no per menester. Sovint voldria ser la Tere. Conèixer el vol molt baix de la seva falda esparracada, la fetor dels anys premsada al fons de les seves botes, la sensació de contemplar al mirall que els aparadors simulen una Venus mutilada. Odio a tothom.
De camí al pis, escenografia monocroma. Els colors es desaferren dels objectes animats i inanimats a volves, com una cendra acolorida que s’esblaima i s’esbocina. El silenci es fa silenci. El lloguer, les factures, el rebost, l’assegurança, la feina, l’ofec, el desencant, el fang, la por, l’ofec, l’angoixa, l’ansietat, l’ofec. L’ofec, l’ofec, l’ofec. La incertesa és una bola de mercuri encallant-se a la laringe, la cremor glaçada arran de vena regirant els aiguamolls de sang que embassen la folgança del coàgul. Temo. Quan l’ansietat s’instal·la al pit, el cos es buida. Tan sols romanen uns mals cossos esventrats i doblegats de súplica arrossegant-se cap al temple intrús del límit. L’anatomia esdevé un desús arquitectònic, un cartílag prescindible, una closca fina contenidora del fruit pioc del despropòsit. En definitiva, un espectacle desastrós d’indefensa i inútil vida.
Tornar al pis sense aigua és la metàfora infal·lible d’aquest viatge adúlter que és haver de ser adult, d’acceptar la malaltissa oda al pessimisme que permeto concedir-me quan el somni és incapaç de sadollar i assossegar la son. Ara sóc adult i sóc, desterrat dins l’ombra de la carn on el meu cervell s’amara, un cadàver que només la ira i la bellesa empenyen. L’esvaniment de l’últim crit enrogallat d’un cant gitano que fimbra els cables negres de la llum de casa a casa. La llamborda on mor la nit perquè comença el tètric artifici del fanal. No hi ha res més. Rere la cara, una silueta en blanc del nen que vaig tractar de ser, un bodegó de fum representant l’eufòric endemà que m’he venut. Res més. La depressiva absència de futur. L’impuls de no lluitar.
Arribo a casa. Arribo al pis de protecció oficial on vivim de lloguer i em sento corromput, una pell a mig podrir. L’estabilitat rebenta com una butllofa i supura el líquid perillós d’aquest fracàs. I no he fracassat. He adquirit una gran part dels productes del catàleg d’existir. Però és insuficient. El mínim, la infravida, gairebé, és insuficient. L’amistat, la creença, el jo, el món és insuficient. L’austera ambició dels meus propòsits m’humilia. Tan sols desitjo una justa recompensa. Allò que, se suposa, mereixem quan hem seguit, quan la insistència venç el decaïment. Però no. Tinc una experiència, un talent, una passió, una constància, una força, una perseverant obstinació en no deixar-me derrotar per l’infortuni. I tinc també una vida i només tres-cents cinquanta mísers euros per pagar-la. Si és que em paguen.
Voldria ser la Tere. Voldria ser la seva arruga astuta i jugar a fer el pobre mentre a casa els diners sostenen la deformitat del matalàs. Però els diners no hi són i la deformitat la duc al rictus angoixat que articula l’expressió diària amb què m’enfronto a l’afecte dels amics, a l’amor perfecte dels meus pares. I potser no tot és tan terrible. L’Andrea em mira als ulls i em besa i la flaire de fregitel·la heretada del treball a hostaleria és el perfum d’aquesta lluita. La jovença passional comminada a la frontera entre l’edèn del somni i els capriciosos i infernals clients dels restaurants de temporada. La nostra dolorosa processó ignorada. Els seus llavis m’ofrenen confiança, rectitud, coratge. M’aferro als valors indestructibles d’aquesta església, d’aquesta tàcita musculatura que ens suporta. I això supera i sobreviu a la més mala de les ratxes i al més fill de puta dels caps de feina que pugui resistir un talentós i miserable desgraciat.