Durant prop de vuitanta dies, l’ànima rebel, frontista, impacient de Junts, capitanejada per Canadell i els entristes de l’ANC, i sota els auspicis de Puigdemont, va aguantar l’embat de la realpolitick . Vuitanta dies. Vuitanta llarguíssims dies per pair que unes noves eleccions no podien ser la conseqüència de voler mantenir viva la flama de l’1 d’Octubre, versió dura. Les eleccions a la Generalitat son una eina democràtica per elegir una administració territorial d’una autonomia. Bloquejar-ne el procés democràtic i convertir-ho en un plebiscit, en un embat, en alguna cosa més que en unes eleccions autonòmiques, seguint el joc perillós, transformar-ho, en fi, en un pseudoreferendum, una i una altra vegada, s’estava convertint en un malson.
Però per l’ànima funcionarial, convergent, burocràtica, legítimament política, administrativa, els vuitanta dies han estat decisius. Els polítics de mena, que fa molts anys que s’hi dediquen, no podien acceptar que la revolta trotskista dels nous polítics, dels “independentistes de veritat”, dels “ara i aquí”, malmetés anys i anys de feina discreta al capdavant de departaments que han de funcionar.
Jo estava del tot convençut que el sector “ni un pas enrere”, no cediria i que hi haurien eleccions. Perquè quan defenses que “ni un pas enrere”, és que …”ni un pas enrere”. Jo me’ls crec. Me’ls creia. Tant, me’ls creia, que m’he jugat dinars a que es repetirien les eleccions, i he anat guanyat un munt de dinars durant prop de vuitanta dies… però he perdut, sortosament.
Perquè el doble llenguatge s’ha convertit ara amb el doble joc. En paral·lel Junts tindrà consellers (i conselleres!), i buscarà l’embat definitiu i “unilateral”. Això si, amb un full signat amb ERC que haurà de complir fil per randa, sota amenaça de moció de censura a mig mandat. Nova astúcia versió 5.0.
En democràcia el més important es que et deixin votar. Això és inapel·lable. Però quasi tan important és que no t’enganyin sobre què vas a votar. Tenim dos anys per veure si Junts proposa una via pactista, o una altra unilateral. I no és qüestió d’unitat: és qüestió de saber què proposes a la ciutadania. La unitat és el pitjor dels perills en democràcia. És la temuda llista única dels partits. Unitat i democràcia son dos valors antagònics. Al menys en democràcia. Els nou polítics de Junts, forjats en la missió vital de portar el país a la independència han d’ ocupar el lloc que els ciutadans decideixin. I per això han de jugar net. Han de ser clars: “Ens presentem per declara la independència en dos anys, a qualsevol preu. Lo d’entrar a governar no va amb nosaltres”, i a veure quanta gent vota aquesta opció. Si no guanyes, doncs no guanyes. És una opció. No és LA OPCIÓ UNITARIA.
Tinc clar que pagaré els dinars que m’havia apostat a que es repetien les eleccions perquè ha guanyat, al menys per ara, l’ànima política. I podem seguir fent política, que ara per ara és , amb diferencia, el més important.
… però no sabria acabar l’article sense fer referència a la pregunta a les bases de Junts. Ha superat totes les meves expectatives. “Avaleu l’acord si o no?”. Fins aquí binaria… Però si no l’avaleu, l’investirem sense entrar a govern! Brillant! Només aquells que hem militat i participat en congressos i consells nacionals de partits polítics podem apreciar la grandesa de la pregunta. I el 83% de vots favorables, demostra potser, insisteixo, només potser, que les dues ànimes estan començant a “matxembrar-se”.
