Ens trobem en temps de canvis. Fa poc els habitants de Sabadell es sentien orgullosos amb la seva Caixa, la més antiga de Catalunya, fundada l’any 1859, i els de Terrassa, i els de Manresa i els de Manlleu i la Laietana del Maresme… I de sobte el desencís de que ja no existeixen. Van ser absorbides o fusionades amb d’altres de més grans, més poderoses, més solvents. Almenys és el que creiem els clients, no sense pena per aquesta decisió.

Però aquestes caixes més importats no eren el que semblava. El seu problema era molt més gran. Es trobaven ofegades, plenes d’immobles que no tenien sortida, amb inversions forassenyades, molts clients morosos i dubtosa viabilitat.

La campanada forta ha estat Bankia, la institució madrilenya, que era considerada la quarta més importat d‘Espanya .Era aquella mort anunciada dins dels àmbits  bancaris. S’esperava en qualsevol moment el fracàs de l’antiga Caja Madrid, sumada a les entitats valencianes, amagant la veritat dels seus comptes i amb la constatació final d’un deute impressionant. Dels deliris polítics i econòmics d’alguns en van sortir aquests resultats.

Els clients de les caixes catalanes, els que menys, estan decebuts i dolguts. Estimaven el nom que portava la entitat de la ciutat on havia estat creada i on hi guardaven  els seus estalvis. Han perdut la identitat i també la confiança. A mesura que el món creix, tot es va despersonalitzant i s’escapa d’una escala i mesura abastable, i les persones passen a ser encara més anònimes  o desconegudes. Les entitats financeres en la seva cobdícia han portat “estafes” tant greus com les de les “preferents”, deixant sense la disponibilitat o literalment fonent els estalvis de tota la vida de molta gent gran. Un autèntic escàndol.

El paper de l’antic empleat d’una caixa on hi tenies el compte corrent o llibreta d’estalvis, que coneixia els teus contes i manera de fer, de qui et podies fiar, és ja anacrònic. Ara no sabem qui pren les decisions, des d’on les pren i perquè les pren. I tampoc ens expliquen després perquè les ha pres. Ara el tracte ja no és personal sinó electrònic i la electrònica  és freda, és una màquina que mou el món sense tenir en compte la persona. La globalització i la tecnologia són només teòrics grans progressos. La globalització: Ens governen uns pocs, des de més lluny i amb interessos que no són els nostres. La tecnologia: El que havia de ser un avenç generador de confiança en el mon de les finances, està sent, per desconegut, incontrolat i deshumanitzat un asèptic instrument emprat al marge del petit i mitjà estalviador. És un refugi de glacials xifres sobre les quals no hi ha qui doni resposta convincent. Per això ningú pot dir ara amb seguretat que succeirà amb els nostres estalvis.

Els que tenen estalvis estan atemorits. Amb el risc d’haver d’acabar pagant, els que han estat prudents, les frivolitats dels irresponsables. S’està esquerdant una altra columna bàsica de la nostra societat. Si no podem creure en un estat que maltracta els catalans, en un govern que fa el contrari del que va prometre, una justícia que per lenta no és justícia, una Europa que és una olla de grills i unes caixes i bancs que han enganyat els seus estalviadors, de qui ens hem de refiar? Només de la família i els bons amics; i esperar que amaini la tempesta.