Fa molts anys, vaig comprar en un llibreter de vell un volum que no sé on para. Es titulava Grandes vidas, grandes hechos. Biografias famosas i era una edició de Reader’s Digest. En ella hi havia textos breus sobre reis, militars, líders, descobridors, artistes, músics, escriptors, científics, inventors, filòsofs o religiosos de tots els temps: de Cristòfol Colom al Mahatma Gandhi, de Wolfang Amadeus Mozart a Thomas Edison, de Sòcrates a Hellen Keller, de Juli Cèsar a Albert Einstein, de William Shakespeare a Albert Schweitzer. Personatges d’un temps i d’un món, que no és ben bé el nostre, ja. Quan vaig llegir-lo deuria tenir dotze anys i aquelles vides narrades amb un to èpic però narratiu, buscant sempre l’interès del lector i alhora condensant una vida en poques pàgines, em van impressionar. Crec que allà, en aquelles biografies populars, lectures aparentment senzilles de les vides heroiques recollides en un llibre publicat molt abans que jo naixés, hi ha la meva fascinació precoç pel gènere biogràfic. Des de llavors n’he llegit moltes més, n’he ressenyat algunes, he gaudit amb el gènere i, si tot va bé, algun dia n’espero completar almenys una, en la que fa temps que hi treballo.
Anys després, jo feia i era advocat i no pensava trobar-me on sóc ara. M’encuriosia l’escriptura que havia practicat en una sort de periodisme ‘amateur’, mai prou seriós com per creure que m’hi acabaria dedicant professionalment. Alhora, entrebancs de salut sortosament avui només un record, m’havien obligat a fer alguna aturada a la meva vida. Una aturada que em va ser molt productiva. Vaig afermar algunes de les millors amistats, vaig llegir alguns dels llibres que més m’han marcat, vaig gaudir intensament de cada moment. Entre les millors experiències d’aquell temps va ser conèixer el grup d’El Matí, llavors meritoris dissidents sobiranistes de l’avui desapareguda Unió Democràtica que vivia tiranitzada per algú que se’n creia l’amo. Ells encara hi són i el que defensaven llavors avui és centralitat política. Carles Puigdomènech, Joan Capdevila, Vicenç Pedret i Josep Maria Huguet, amics fets tots d’una peça, ferms, resistents, tenaços, lliures, alegres i combatius.
M’adono que el primer article que vaig escriure a El Matí Digital –el diari digital del grup d’El Matí, que amb els anys acabaria dirigint, i on vaig tenir el goig de compartir converses, trobades i articles amb en Josep Maria– parlava de la diada de Sant Jordi de 2009, i entre els llibres que comentava hi havia Estimat doctor/Admirat mestre, editat per Quim Torra, l’avui President de la Generalitat… qui ens ho havia de dir! L’aplec de cartes entre dos catalans eminents com Pau Casals i el Dr. Josep Trueta, és el llibre que connecta profundament i íntimament amb el que avui ens ofereix Josep Maria Huguet. Unes Vides viscudes que són el resultat de les vint-i-dues biografies de poetes, artistes, músics, polítics, industrials, científics, savis, aventures, sants i, evidentment, herois del nostre poble, que l’autor va publicar a El Matí Digital, moltes d’elles mentre jo n’era el director.
Vides viscudes són vint-i-dos textos escrits amb amor, amb voluntat d’exemple, amb esperit didàctic i narratiu, però no pas hagiogràfic, sinó mostrant les múltiples facetes lluminoses i ombrívoles dels personatges d’uns homes i dones que, com diu el mateix autor, potser no són famosos però sí que cadascun a la seva manera, han construït el país: del poeta i metge Màrius Torres a santa Joaquima de Vedruna, de l’arquitecte Josep Lluís Sert a la intel·lectual i rectora de la Universitat Pompeu Fabra Maria Rosa Virós, de l’aventurer Fèlix Cardona a la dibuixant Lola Anglada, de l’actriu Margarida Xirgu al roserista Pere Dot, de l’escriptora Dolors Monserdà a l’industrial Simeó Rabassa, de la soprano Victòria dels Àngels a l’antropòleg i activista Raimon Galí. I, acompanyant-los, Pere el Gran i el general Moragues.
Em fa una il·lusió especial acompanyar en Josep Maria en el seu segon llibre, perquè resseguir aquestes seves Vides viscudes m’ha permès fer memòria de la meva pròpia vida. Una vida que crec només pot ser compartida. I en aquest sentit les Vides viscudes que ens proposa Josep Maria Huguet són, no només un recull de vides exemplars o de la seva vida personal com a escriptor, sinó, sobretot, un reflex de la vida col·lectiva de Catalunya.
