El divendres passat es va estrenar sense massa èxit l’última pel·lícula de Ken Loach, El espíritu del 45, un documental construït sobre tres moments claus de la història moderna de Gran Bretanya: la fase d’entreguerres, la fase de postguerra i la victòria electoral de Margaret Thatcher. Tres moments que, segons la visió del director, resulten ser l’embrió, la posada en pràctica i la tràgica mort del que ell autoanomena ‘esperit del ‘45’. Un esperit o principi generador que sota el leitmotiv “uno para todos y todos para uno” volia canviar la tendència general de Gran Bretanya, on després de la Primera Guerra Mundial, el país es va veure submergit en una profunda crisis econòmica que contribuí a disminuir el nivell de vida dels seus ciutadans i accentuà les diferències entre rics i pobres.
Amb ànims de no repetir els errors d’entreguerres, l’any 1945, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial amb victòria aliada, l’heroi Winston Churchill perd les eleccions davant del nouvingut Clement Attlee. El laborista promet als seus ciutadans que Gran Bretanya no tornarà a patir les dures conseqüències inherents a tota postguerra. D’aquesta manera, comença una batalla electoral tan interessant com aferrissada on Winston Churchill s’encarrega de repartir entre l’electorat l’obra capital de Friedrich Von Hayek, Camí de servitud, per advertir dels perills del socialisme: Quan el govern comença interferint mica en mica en l’economia posa la primera pedra en el camí cap al totalitarisme.
Dissortadament per Churchill, s’acaba imposant el nou esperit col·lectivista. Clement Attlee s’erigeix com a vencedor de les eleccions i s’inicia una política econòmica nacionalitzadora, la creació d’un servei sanitari universal i la propietat comuna de sectors com la mineria o el transport ferroviari. A través d’ex sindicalistes i imatges de l’època, Ken Loach acaba fent un retrat esbiaixat, on preval més la seva militància i el seu reconegut – i recorrent – odi a la Thatcher que no pas una document testimonial d’una època molt interessant i d’un concepte sociològic, el que ell encunya, que prometia molt més que no pas el pamflet final que li ha quedat.
El documental acaba sent una obra maniquea, que omet tots els anys 60. Es passa de les bondats de la política d’Attlee a les privatitzacions salvatges de la Thatcher dels 80. La dama de ferro apareix com un bolet, sense explicacions, sense un bri de crítica vers el govern laborista.
L’experimentat director podia haver fet una bona pel·lícula que se centrés en la conquesta del sistema sanitari universal (inaudit abans de Beveridge) i la valentia dels laboristes quant al tocament de privilegis, però li surt el tret per la culata i els conservadors finalment acaben sent els guanyadors inesperats del documental, els salvadors d’última hora de la política onerosa del prime minister Attlee.
