Quan hom s’asseu és lògic que ho faci al damunt d’un moble en el que pugui confiar, que li garanteixi que no caurà de corcoll immediatament. Per això (i deixant de banda altres menes de seients més luxosos) la gent sempre s’ha assegut a una cadira amb quatre potes, o com a mínim a un tamboret de tres, que assegurin un equilibri estable i no posin en perill la integritat física. Ningú s’asseurà a una cadira a la que li faltin potes, o a una on les potes siguin de llargades diferents. És una cosa tan instintiva i elemental que no l‘ha d’aprendre ningú.

Agafant-ho, però, en sentit metafòric, hi ha casos on la gent sembla que no sap veure com són les potes de la cadira o tan sols si en té cap i s’arrisca a prendre mal asseient-se a corre-cuita a un moble que no està en condicions d’aguantar el seu pes.

Al meu modest parer aquest és el cas dels abrandats i sincers patriotes que voldrien la independència de Catalunya avui mateix, que no se saben avenir que el govern català no doni ja el cop de puny decisiu al damunt de la taula, i que en diuen tots els penjaments del món, des del retret civilitzat fins a l’insult groller, segons el perfil intel·lectual de cadascú. Els exabruptes, dirigits principalment contra Artur Mas i contra CiU, acaben sovint en un „visca Catalunya lliure!“ que ho diu tot quant a la seva emocionalitat, però que no és cap garantia de que la persona en qüestió sigui capaç d’analitzar fredament si les condicions actuals per assolir la independència són ja una cadira amb quatre potes, o són un seient a mig bastir en el que encara cal invertir molta feina abans que poguem utilitzar-lo. És un seient que no es pot construir en un tres i no res. He escrit a altres llocs que la independència no s’aconseguirà amb un sprint sinó amb una marató. Hem de prendre’ns molt seriosament el poder que tenen els contraris. Hem de saber que no serà bufar i fer ampolles. No ens podem permetre per presses fora de lloc (encara que es comprenguin perfectament) malbaratar una oportunitat de recuperar la pròpia sobirania, una oportunitat que s’està perfilant com a factible, però que si la perdem trigará molt a tornar-se a presentar.

I tornant a la metàfora inicial, quines són les potes del seient que té de suportar el pes de la nostra sobirania, sense que el país caigui d’esquena i es trenqui cap i coll? En  principi són quatre com en una cadira(i això m’ha portat a fer la comparació) o potser es podrien reduir a tres com en un tamboret.

La primera pota és la majoria social suficient que doni suport al procés cap a l’estat propi, fent costat al govern català, amb demostracions multitudinàries i accions pacífiques i demo-cràtiques de tota mena. Aquí el problema radica en l’adjectiu „suficient“. A la darrera enquesta del CEO, aquest 51 % que en un referèndum votaria per la independència ha esvalotat tots els galliners tant a Catalunya com a Madrid. Però, compte! Aquest 51 % no és pas la fita a aconseguir sinó només una etapa. Aquest tant per cent cal ampliar-lo i sobretot estabilitzar-lo. Hem d’estar segurs que no és flor d’un dia. Tal com es desenvolupen els esdeveniments, amb els atacs constants de totes menes contra Catalunya, i amb la creixent activitat de la nostra societat civil, és ben possible que només d‘aquí a mig any la massa crítica favorable a la independència hagi crescut prou com per a poder passar a una altra etapa. Llavors, segurament, ja s’haurá produit el fracás del pacte fiscal (un intent que per moltes raons era ineludible, per inútil que a molts els sembli) i tot plegat pot portar, com va dir Artur Mas ben clar, „a fer passos més enllà de la constitució espanyola“. Més clar l’aigua. A la primera pota, doncs, encara s’hi ha de treballar bastant.

La segona pota de la cadira és tenir un govern que tingui clar quan s’ha de fer cada pas i no vulgui fer el segon abans del primer. Fins ara (contra el que tants semblen creure) el President Mas i el seu govern (i no oblidem el perfil clarament sobiranista dels principals col·laboradors del President) s’estan movent, com ha de fer un govern responsable, per parámetres sòlids i assenyats i no per rauxes populistes. No oblidem unes declaracions d’en Mas: No em plantejo el dret a decidir, per perdre. (2008). I: No vull portar Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria (2010). Resumint, si les condicions objectives hi són, l’actual govern català (que ha de treballar en unes circumstàncies que són un malson per a qualsevol polític) té la capacitat i l’empenta que calen, si el poble fa pinya al seu darrere. Aquesta pota de la cadira és la única que està llesta per funcionar quan les altres també ho estiguin.

La tercera pota, és tenir no sols la majoria social de la població, sinó la majoria de les forces fàctiques de l’economia i de les finances del país. Sobre quin és el grau ja aconseguit no estic en condicions de saber-ho, però si l’espoli de Catalunya segueix, i la majoria de la població estira el carro, segur que els financers i els industrials s’hi afegiran. De les potes de la cadira, però, aquesta (tot i la seva importáncia) no és la més imprescindible. Amb un tamboret de tres potes també ens aguantaríem.

La quarta pota és, però, decisiva i aquesta si que no està llesta ni de bon tros: el suport que poguem tenir als països estrangers principals, sobretot als de l’Unió Europea. Aquí la fruita encara està molt verda. Els viatges projectats de l’Artur Mas en un futur immediat i les seves entrevistes amb els diaris estrangers de més anomenada són peces  básiques de l’estratégia a seguir. Sense el suport estranger la independéncia catalana és impossible. És així de clar i net, i qui pensi d‘altra manera somnia truites. I per això, tots els ben intencionats que creuen que ser independents només és cosa d’una declaració unilateral i ja està tot fet, tindrien una cruel decepció si abans no es guanya a l’estranger, per a la causa de la nostra sobirania, prou gent realment important que pugui evitar que els tancs espanyols surtin de les casernes.

Tot plegat no és res que no pugui saber tothom a bastament, però no sembla que tothom s’ho prengui prou seriosament. No es tracta pas de ser pessimista, sinó simplement realista. La cadira sòlida, amb potes que aguantin bé tot el pes del nostre país, és aconseguible. Però no hem de caure en el parany de creure que ens hi podem asseure abans d’hora. Per molt que ens costi de tenir la paciència necessària. Però després de tres-cents anys, no ens hauria de venir d‘un parell més o menys…

Pere Grau
Barcelona (1930). Estudis de Professorat Mercantil. Autodidacte intensiu en art i literatura. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF (1955). Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya, on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista 'Llengua Nacional'.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorÈtica i Política
Article següentCatalunya i la voluntat de ser (III)