L’altre dia em vaig emocionar quan, en una entrevista, em van fer preguntes sobre la caiguda del mur de Berlín. Jo només era una preadolescent en aquell moment històric que no va canviar solament una cosa tan abstracta com el mapa polític sinó la meva vida i la de tota la gent que tenia al voltant durant la meva infantesa. En menys d’un any vam passar de les desfilades pomposes orquestrades pel Dia del Treball, amb uniforme semblant al de l’escoltisme, a manifestacions en silenci que ens portaven al límit de la legalitat. En poques setmanes aquestes manifestacions es van convertir en una onada gegant que ni un mur de 4 metres d’alçada, de pedra sòlida i amb filferrada de punxes no podia aturar. En aquells mesos el poble alemany va aprendre que un mur és un conjunt construït amb pedres i de la mateixa manera que es pot construir es pot enderrocar. Només és una qüestió de voluntat.
Per tornem a l’entrevista que m’havia deixat desconcertada. Durant dies hi he donat mil voltes per tal d’entendre per què un esdeveniment ja molt llunyà encara em causa tanta emoció. Ara vivim com tots els alemanys, ens preocupen les mateixes coses que a tothom i hi ha molta gent que no vol ni sentir parlar de l’antiga RDA, com si fos un malson que s’ha d’oblidar quan hom es desperta. Tot i així crec que a molts el record de la caiguda del mur ens produeix un sentiment de profunda gratitud cap a la vida. En el meu cas, perquè em va donar l’oportunitat de fer realitat aquell gran somni que tenia des de petita: ser lliure. Ara bé, que volia dir això? Podria parlar de moltes coses de la vida quotidiana que van millorar després del nostre 9N. Per la veritat és que es pot resumir en una sola frase: ser lliure era poder prendre les meves própies decisions.
Ara, feta aquesta reflexió, estic molt més tranquil·la quan escolto el Sr. Rajoy, o la seva vicepresidenta, o qualsevol altre polític que ha segrestat la paraula ‘democràcia’ per a finalitats poc democràtiques. Estic tranquil·la perquè he entès que estic vivint un ‘déjà vu’. Si els meus pares, els meus veïns, els professors d’institut i les organitzacions civils no haguessin actuat amb unitat i desobediència civil pacífica avui no estaríem cel·lebrant el 3 d’octubre, dia de la reunifiació d’Alemanya.
Estic tranquil·la perquè m’adono de com és de buit tot el discurs sense sentit d’estat dels que diuen representar Espanya. És el discurs de persones que estan davant de la caiguda del mur que elles mateixes han construit, que no han sabut transformar en un pont i que intenten aturar la derrota atiant la por. Però el que passa és que ja només acceptem les veritats com a tals quan n’hi ha proves empíriques. El 9N del 1989 quan vaig arribar a casa el meu germà em va rebre dient: “Ha caigut el mur!”. La meva reacció espontània va ser: “Això és impossible”. Però no ho era, oi?
