Sota l’ombra del roure van escriure la seva història. Llàstima que no es conformessin en recordar-la i prou.

Un deliciós relat de la Rosa Lozano que no es pot deixar de llegir.

 

LIMERICK A ALTRES FORMES DE VIDA

 

Un roure bell al vell terra arrelat,

formós i esvelt com una obra d’art,

amb branques d’ànima esqueixada

i fibres d’escorça masegada,

es planyia de no haver nascut a Mart.

 

En Marc i la Laia passegen, agafats de la mà, el seu amor adolescent. Fa una nit de primavera amb un cel tan net, que permet observar el firmament com un mantell infinit sobre els seus caps. Amb aquesta excusa, han pujat dalt d’un turó i han estès la manta sota un roure solitari. Porten a la motxilla un mapa de constel·lacions, un parell d’entrepans i fruita per si els ve la gana, però el cert és que tenen l’estómac ple de papallones d’amor i és ben probable que tornin a casa sense haver fet ni un mos. Ja han localitzat, entre petons, carícies i tocaments, l’Ossa Major, el Cinturó d’Orió i Andròmeda. Tanmateix, ben aviat, deixen de buscar i s’entreguen amb més cos que ànima al veritable motiu que els ha dut allà: el desig de deixar anar com una tromba la cascada de fluids corporals i hormones delirants que farà baixar, a la fi, la temperatura de la seva sang que bull com un brou nadalenc. La Laia és sobre en Marc xarrupant-li el coll mentre li descorda els texans quan, de sobte, en Marc s’incorpora com si tingués una molla allà on els mortals de més edat només hi tenim les lumbars trinxades:

–Laia, tia, para. Has vist allò?

–El què? Ai, Marc, no ho espatllis…Tan bé que estem!

–No, tia, para, en serio…Mira!

La Laia es tomba i dirigeix la mirada on assenyala el dit d’en Marc. Entre els estels, parpellegen uns llums ataronjats que baixen a gran velocitat i es detenen en sec.

–Què és això, un avió?

–Que dius! Un avió no baixa a aquesta velocitat ni es para al mig del cel com si res…

–Doncs serà un satèl·lit…

–No ho crec, estaria a més alçada…i suposo que no s’aturaria…

Les llumetes de color taronja transmuten a un color fúcsia brillant, tornen a baixar veloces un tram més i s’aturen de nou.

–Què collons??

–Laia, és una nau. Mira-te-la bé!

Certament, les llumetes dibuixen el contorn d’alguna cosa en forma de mitja lluna. La presumpta nau llença un feix de llum verda que il·lumina uns instants la muntanya i, tot seguit, s’enlaira tan amunt que la perden de vista.

L’amor d’en Marc i la Laia no durarà sempre, però d’ençà d’aquesta nit, tots dos creuran fermament en l’existència d’altres formes de vida més enllà de la Terra i assistiran, fascinats, a trobades multitudinàries arreu del món on es realitzen albiraments d’O.V.N.I.S.

Abans de tornar a casa, en Marc traurà la navalla i gravarà a l’escorça del roure un cor travessat per una fletxa, les inicials M i L i hi farà constar, també, la data d’aquella nit memorable. Ho farà sense ser conscient que no cal mirar tan lluny per trobar altres formes de vida. Acaba de ferir-ne una per sempre més. I viu al mateix planeta on ell habita, a la Terra.

 

Rosa Lozano