Aquesta setmana s’ha commemorat, més que discretament, el 50è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, cultivador en català de les tres arts de la literatura – narrativa, teatre i poesia –, cèlebre traductor del Dant i Shakespeare i finíssim articulista en premsa, fins el dia del seu decés. El seu fill, el diletant Joan de Sagarra, es tornava a queixar a la seva terrassa de La Vanguardia del vergonyós oblit que el món del teatre ha tingut cap al seu pare, no programant cap de les seves obres en la temporada que iniciem. I no serà pas per la quantitat de textos o l’èxit en les seves estrenes. Ni “la botiga” de Sagarra, el teatre Romea, ha programat un “Hostal de la Glòria” o un “Cafè de la Marina”.
S’ha escrit, també, sobre els motius d’un cert menysteniment pel que va ser l’últim “poeta del poble”, l’últim versador del qui les poesies anaven de boca en boca; pel senyoret que escrivia amb una rapidesa llegendària; per l’autor teatral més representat i més estimat pel notable teatre amateur d’aquest país; per l’estrella d’una premsa culta, cosmopolita i desvetllada, com fou la dels anys trenta. La nostra mesquina intolerància a l’èxit, conjuntament amb les misèries morals i materials de la postguerra, va fer créixer reserves per un autor català que va poder viure de la seva obra. I viure intensament bé.
Tot i l’abundor del seu teatre i el geni de la seva poesia, sóc, més aviat, lector de la seva prosa. “Vida privada” fa pinya amb “Incerta glòria” i el “Quadern gris” al primer nivell de la literatura catalana d’aquest segle, i és la millor novel·la per amarar-se de l’ambient burgès ple de vici, de la decadència aristocràtica i del canvi de ritme dels anys frenètics, a cop de jazz i còctels, visites a la Criolla i festes d’Hortensia Portell, espècie d’alter ego de la real Isabel Llorach, personatge clau d’aquella Barcelona que tindria en l’Exposició Universal el seu gran moment. Qui acusi la literatura catalana de pairalista i carrinclona, no ha llegit mai “Vida privada”. Per si calguessin més motius, a la novel·la – escrita en poc més d’un mes a la biblioteca de l’Ateneu – l’acompanya la llegenda de l’escàndol social d’un retrat més que realista d’uns protagonistes de carns i ossos, que Sagarra coneixia perfectament.
De la seva ploma d’escriptor hiperactiu en van sortir una sèrie d’articles renovadors i oxigenats, absolutament moderns, d’un costumisme gens ranci i d’un cosmopolistisme gens papanates, que ens fa passejar per l’estiueig a la Costa Brava i el ritme del Passeig de Gràcia, pels noctàmbuls del Paral·lel i els socis de l’Ateneu Barcelonès, per les darreres novetats literàries i els personatges més coneguts de la Barcelona dels anys 30. Devorats pel públic, va signar els seus escrits tant a “La Publicitat”, com posteriorment a la mítica revista “Mirador”, símbol del gran periodisme de la República. Els publicarà sota un títol tan evocador d’aquella Barcelona alegre i fresca, com “L’aperitiu”. Personalment, quan em va tocar batejar la meva secció en aquest diari digital vaig optar pel “vermut”, un lleuger refresc compartit molt menys elegant que l’aperitiu sagarrià, però que en fos un cert homenatge.
Si “Vida privada” va ser un escàndol, les seves magnífiques “Memòries” van ser una fita fonamental en un país amb poques “memòries” i menys memòria, en singular, quan van aparèixer l’any 1957. Publicades en plena postguerra, temps negres pel record del temps passat, acaben amb el final de la Gran Guerra, ajustant els records a l’estricta memòria de joventut i deixant al tinter la valoració personal de l’escriptor sobre el seu pas per Berlín com a corresponsal de “El Sol” de Madrid, l’articulisme de “La Publicitat” i els anys elèctrics de la República, la marxa a París amenaçat i espantat per l’assassinat del seu amic Josep Maria Planas, poc després d’esclatar la guerra, o el retorn a una Catalunya on tot allò que havia donat aire i triomf al genial escriptor havia quedat enfosquit o enbrutat.
Però aquella Barcelona que va ser, i en la qual Sagarra es va moure com una estrella fulgurant, apareixerà evocada amb una gran nostàlgia en els articles que publicarà en castellà a “Destino” o “La Vanguardia”. Quan li toqui parlar d’antics amics, com Just Cabot, no podrà deixar de recordar la Penya Gran de l’Ateneu, la redacció de Mirador, les nits inacabables i el frenesí de l’escriptura. Assenyalant aquella Barcelona que va poder ser i que mai més tornaria.
Llegiu Sagarra: “Vida Privada”, les seves “Memòries”, els reculls d’articles, com “El Perfum dels dies” o “Cafè, copa i puro”, “La ruta blava” sobre el seu llarg viatge de noces pels mars del Sud, o potser la seva traducció de la Divina Comèdia. Deixeu-vos portar per un gran mestre de la llengua, per un gran escriptor capaç de tot. Llegiu Sagarra, si us plau!
