“Todo ha quedado atado y bien atado con la designación como mi sucesor a título de rey del príncipe Don Juan Carlos de Borbón” F. Franco
Una frase que va deixar anar el dictador al seu tradicional discurs de Nadal de 1969 -el mateix any que un astronauta Nord-Americà havia fet “un petit pas per l’home però un gran pas per la humanitat” al trepitjar la Lluna-. Aquestes quatre paraules van definir el que havia de ser l’armadura d’allò que en se’n va dir la “modèlica transició”. Sis anys després, el president Arias Navarro en diria una altra que també és molt recordada encara avui dia: “Espanyoles, Franco, ha muerto”.
“El Caudillo”, ja entrant en l’ocàs de la seva vida, havia aconseguit resoldre les polèmiques que solen envoltar les qüestions successòries: les enveges entre aspirants i les perspectives del qui pogués ser finalment designat -especialment essent l’enèsima restauració monàrquica i havent-se saltat una baula familiar gens menyspreable com la del qui tenia el dret dinàstic a la successió-. Cal recordar que la “legitimitat” de Franco provenia de la victòria militar i el sotmetiment a sang dels enemics, en canvi la de l’hereu estava plena de dubtes, inseguretats de tota índole i era de difícil consolidació per més que fos assenyalat amb el dit índex del propi Generalíssim. Calia, doncs, anar més enllà del designat. La seva figura seria el símbol de la unitat de la pàtria i, essent el valor més preuat, calia que fos indestructible i inamovible com creien els antics que era el firmament.
És per això que van introduir la “inviolabilitat” a la Constitució, una protecció legal que ens fa a tots iguals davant la llei però menys a un. Però no n’hi havia prou, la cua de palla del designat era tan gran i tan visible que van haver de posar tot uns serveis secrets a treballar per Ell, dia a dia. Des que es crea el 1968 la “Organització Contrasubversiva Nacional” i amb els successius canvis de nom i de direccions -va ser el SECED, després el CESID i fins l’actual CNI- hi ha àmplia bibliografia (Al Servicio de su majestad, Rueda, F.), notícies i testimonis incontestables que acrediten que els serveis d’intel.ligència públics d’Espanya han estat protegint la Corona, fins i tot de sí mateixa, i les vegades que ha fet falta utilitzant tota mena d’argúcies i recorrent al que ha calgut en cada moment. Tan és així que, sempre presumptament, s’ha sabut que van pagar suborns a “amigues entranyables” de l’emèrit i que van amenaçar a qui calgués perquè no destapés les reials vergonyes o que van muntar una rocambolesca simulació de cop d’Estat per consolidar el Rei a la “jefatura del Estado” tot fent veure que aquest salvava la democràcia i la Constitución, (elevant-ne el valor democràtic -malgrat haver-se escrit condicionada pel “soroll de sabres”-).
Tota aquesta parafernàlia pública per protegir la més alta institució no era suficient per assegurar la continuïtat. Era obvi que una veritable democratització, -moneda de canvi ineludible per ser un actor internacional reconegut- podia posar en mans del poble -sacrilegi!- allò més sagrat: els privilegis dels de sempre, començant pels de la pròpia Corona, seguit dels de les grans “famílies” que s’havien mantingut gràcies a l’exclusivitat en l’extracció de rendes secular als més pobres. S’havia, doncs, d’acotar la democratització: d’acord, es podria deixar que el poble escollís qui fa les lleis però el capital ja pagaria la propaganda i s’infiltraria a qui fes falta dins dels partits “canònics” per assegurar que eren de la corda, establint així una “pax” bipartidista que aparentés alternança. Malgrat tot, això encara calia tancar-ho per dalt, no fos cas que les capes de protecció no fossin prou eficients i deixessin al descobert costures que aboquessin al Poble a optar per opcions realment incòmodes als constituents.
Així doncs, les forces i cossos de seguretat de l’Estat, més que democratitzar-se van canviar de nom però van mantenir l’estructura fonamental i la concepció repressiva que tenien en l’època de la dictadura. El que reblaria el clau, però, seria l’estament més plenipotenciari de tots i al que qualsevol ciutadà pot témer, l’únic que té dret reconegut a privar-te de la llibertat física, d’obligar-te per força a pagar, a espiar-te i a crear un oprobi públic sobre la teva persona mentre invoca la presumpció d’innocència: el poder judicial. Així doncs, no és casual que el Tribunal Constitucional s’hagi atrevit estirar més del compte -fins i tot quedant en clara evidència- aturant una sessió de les Corts Generals per evitar que es canviés la llei que regula les majories per escollir els alts magistrats. No fos cas que hi acabés havent una majoria a l’alt estament que fos benevolent amb els “separatistes” i amb els “comunistes bolivarians”.
Cert és que havien utilitzat Catalunya com a banc de proves passant-se per l’Arc de Triomf la voluntat popular de les catalanes i dels catalans fent prevaler la seva Raó d’Estat.
Al cap i a la fi, si d’alguna cosa va és precisament d’això, de fer que el cadenat d’allò lligat i ben lligat no s’obri mai, passi el que passi i encara que signifiqui deixar en evidència que la Transició va ser de tot menys modèlica.
