Em llevo d’hora i com que és dilluns i no tinc classe fins més tard, em poso a llegir la premsa digital. Josep Massot publica, a L.V., una entrevista a Jordi Llovet, una de les meves febleses. No em costa gens de reconèixer la influència que sempre ha exercit en mi aquest professor i home de lletres, que és com a ell li agrada ser definit. Home de lletres. En queden pocs, ja. Després del pas per la facultat no es pot pas dir que hi hagi mantingut gaire contacte personal. Molt poc, en tot cas. Demanar-li certificació d’assistència a alguns cursos i conferències per ell organitzats i no gran cosa més. Recordo una Setmana Santa ja llunyana a Verges observant per gentilesa seva, perquè hi tenia amistat, la Dansa de la Mort des del balcó de can Cambó. Bé, poca cosa. Però podria afirmar que no ha passat cap dijous que jo no hagi acudit a les pàgines del Quadern d’El País amb l’únic interès de llegir-hi la seva columna, sempre tan sàvia. Home de lletres. Punt de referència. Aquella facultat i aquelles classes plenes d’enginy, de divertiment i de refinament. Bolonya s’ho ha carregat, però hi haurà encara alguns estudiants que tindran el privilegi de sentir-lo perquè el rector Ramírez, tot i el seu estat de prejubilat, li ha concedit mitja dotzena de crèdits per impartir a primer. Llovet és un savi com els d’abans, ple de condescendència i ple de bonhomia carneriana en el seu tracte amb els estudiants. D’ell he après moltes de les coses que sé, si és que en sé cap. En tota la meva vida no he fet res mes sinó llegir, estudiar, ensenyar, conversar i riure, i és el que continuaré fent, diu. Paraules que se m’encomanen, paraules per a les noves generacions. Ara Llovet publica Adéu a la Universitat, l’eclipsi de les Humanitats (Galàxia Gutenberg). Potser no serà el llibre més venut aquest Sant Jordi perquè Llovet no és allò que podríem dir-ne mediàtic. Jo, però, a banda de compar-me’l, el llegiré amb fruïció.
