M’assec davant de l’ordinador i no sé gaire què dir, a banda que el Villazón continua essent el geni que vaig veure per primera vegada fa sis anys. Suposo que es pot néixer amb una veu millor o pitjor, tenir més o menys tècnica, però hi ha alguna cosa en aquest home que no és d’aquest món. Jo no sé si canta bé, i en realitat m’importa més aviat poc. Jo només sé que quan sento la seva veu el cor em va molt de pressa, i els ulls se m’omplen de llàgrimes que rodolaran galta avall amb timidesa: és així de cursi, sí. Que més bleda no puc ser i que veure’l cantar, amb els anys, ha acabat significant sentir el gust salat de les llàgrimes als llavis. Villazón té una expressivitat i una generositat que, dalt de l’escenari, no he vist a ningú més. Una generositat sense mesura que l’ha dut a sotmetre’s a dues operacions complicades en molt poc temps i que l’ha obligat a abaixar el ritme frenètic que portava. Si hagués estat per ell, aquest vespre s’hauria quedat a cantar fins ben entrada la matinada i després hauria baixat a platea a fer bromes i xerrar amb el públic, i això és precisament el que diferencia Villazón de la resta dels cantants. Això i una expressivitat que no hipnotitza sinó que directament ens fa plorar. Plorar d’eufòria, de felicitat, de tanta bellesa que gairebé ens espanta. L’eufòria de saltar de la cadira cridant abans que ell tingui temps d’agafar aire acabada L’anima ho stanca d’Adriana Lecouvreur, la felicitat que compartim quan no pot sinó somriure d’orella a orella i deixar que se li entelin els ulls. Veure’l content, després de tot, fent saltironets d’alegria quan es pensa que ningú no el veu abans de tornar a sortir a l’escenari.
Villazón s’ha fet gran i ha tornat, i ha tornat guanyador. El repertori, moderadament atrevit (i amb un programa la meitat d’extens que altres vegades) posa de manifest que la prudència no l’ha fet renunciar a la generositat. Una prudència que no se li pot exigir quan canta, i suposo que per això és necessari que canti menys. Als bisos ens enganya i la cançó mexicana que anuncia resulta ser Una furtiva lagrima, l’ària que va cantar fins a tres vegades en el seu debut al Liceu l’any 2005. I després d’una mica de zarzuela, un apoteòsic Rosó que, com diu el Safo, ens reconcilia amb la cançó. L’ovació no s’acaba mai i el geni es va enduent les violinistes que més li agraden per fer-nos marxar. Al final, quan ja no queda orquestra i el públic continua reclamant-lo, fins i tot comença a endur-se les cadires mentre riu i no deixa de fer broma amb els incondicionals que, com nosaltres, han baixat a platea per ovacionar-lo. Quan sortim, pensem que ja sabem què costa la felicitat: exactament el que, fa més d’un any, vam pagar per l’entrada. Enfilem les Rambles esgotats per la descàrrega d’adrenalina, eufòrics, convençuts que el que hem vist avui és el millor que mai podríem haver vist. No sé què en dirà la història, d’aquest home. Però a mi m’haurà fet molt feliç.
