Aquest estiu, del 28 de juny al 24 de setembre, al vestíbul del Museu d’Història de Catalunya s’hi pot trobar l’exposició “Lola Anglada, poderosa memòria” que repassa la trajectòria de l’artista des del punt de vista més combatiu. En el vessant estètic, en l’obra d’Anglada hem de parlar necessàriament de noucentisme. Hi ha qui situa la data de defunció d’aquest moviment cultural a l’any 1917 amb l’entrada de les avantguardes a Catalunya i la mort de Prat dela Riba. D’altres el maten i l’enterren el 1923 amb l’arribada de Primo de Rivera. Però no. El noucentisme s’allarga bona part del segle XX i s’ha parlat de segon noucentisme i tardonoucentisme republicà. De fet, ha estat Narcís Comadira qui n’ha parlat, ell que, com a pintor fa, encara avui, un neonoucentisme de formes rotundes que faria les delícies d’Eugeni d’Ors. És per tot això que Lola Anglada fa noucentisme dècades després d’aquell 1917.
Destaca per damunt de tot, en l’obra de Lola Anglada, la presència de rostres angelicals que ens fan pensar en l’obra del seu coetani Josep Obiols, un parell d’anys més jove que ella. Fins i tot quan retrata els franquistes, italians i alemanys semblen innocents i plàcids, encara que per ella és com si arribés el dimoni a Tiana quan els veu entrar. També hi he trobat, en aquesta exposició, els trets hel·lenitzants de Fidel Aguilar. Una mostra és la portada del conte “Margarida” (1928), que em fa pensar amb qualsevol de les figures femenines del gironí, també dos anys més jove que Anglada però mort prematurament per desgràcia de l’art català.
Més enllà dels aspectes formals, si hem parlat de “combat gràfic” és per assenyalar que l’artista va posar les formes al servei d’algunes causes. Defensà la causa de la dona, una dona que tot just a casa nostra començava a sentir-se lliure i capaç, i ho va fer impulsant publicacions femenines com “La Nuri” (1925) o col·laborant amb “Feminal”. De la mateixa manera que volia la llibertat de la dona defensava la de Catalunya. En aquest sentit és interessant la simbiosi que crea entre una causa i l’altra publicant a “Nosaltres Sols!” vinyetes que situen l’al·legoria de Catalunya en una figura femenina sotmesa.
Fa pocs mesos a Barcelona hi va haver una altra exposició que resseguia el compromís polític d’un dels nostres artistes. Estem parlant de “Joan Miró i l’escala de l’evasió”. En els textos explicatius hi podíem trobar que si república aquí i república allà. Però en el catàleg –menys llegit que els panells de l’exposició- recollien algunes paraules de Miró que parlaven de Catalunya: “Estic convençut que en nacionalisme és preferible sempre la repercussió a la llagrimeta, i en lloc de cantar funerals, els nostres homes joves haurien de cantar cants guerrers”. A l’exposició sobre Anglada també es parla de “compromís amb la República” quan ella, essent col·laboradora de “Nosaltres Sols!”, poc compromesa podia estar-hi. Vegem què escrigué Daniel Cardona, líder de NS! al seu llibre “Res de nou al Pireneu” (1933): “De 1931 en avall, el cas del poble català és un cas d’abandonament, de no estimar-se a ell mateix. Amb tot l’entusiasme i la xerinola consegüent, hem contemplat com una República Catalana se’ns esfumava entre mans, i més tard s’elaborava un Estatut amb la fe més fervorosa per a complaure Espanya. I Espanya, animada d’idèntics sentiments generosos i cordials, ens el tornava tan retallat com podia” . Altra cosa és que en un determinat moment molts separatistes veiessin que l’alternativa era pitjor, tant la que hi havia hagut abans com la que havia de venir després. Quina poca gràcia ens faria a tots nosaltres si d’aquí cent anys, en cas que vingués una situació més opressiva que l’actual, ens consideressin compromesos amb el Reino de España. Quina mania amb parlar de República quan volem dir Catalunya. Aquests discursos desnacionalitzadors de vegades poden ser fets amb mala fe. D’altres, per negligència per culpa d’haver-se empassat repetidament la cantarella. En tot cas, cal ésser-ne conscients i combatre’ls.
Més enllà dels factors negatius, cal dir que és interessant aquesta recuperació que s’està fent dels principals dibuixants de principis de segle. Fa pocs mesos, al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú s’hi va fer una exposició monogràfica del gran Xavier Nogués. Ara mateix, a Sant Cugat del Vallès, n’hi ha una d’Ismael Smith. Benvingudes siguin.
