Erika Casajoana, Brussel·les
El passat 7 de març, la capital d’Europa fou catalana. Al matí, arribant al punt de partida de la manifestació, ja se m’humitejaren els ulls en veient tantes estelades i senyeres, tan lluny de casa. En aquell mar de banderes, impossible encara dubtar sobre si havia estat una bona idea.
S’ha escrit ja molt sobre aquell dia. Fou molt bonic, cert, recórrer pacíficament el centre de Brussel·les demanant la nostra independència i enarbolant la nostra ensenya.
Els milers de catalans que acudírem a la crida de Brussel·les ens caracteritzem per ser gent d’allò més normal. Entre nosaltres hi havia gent gran i jove, nens i bebès. Era clar que ho vam entendre com una gran festa d’afirmació nacional davant d’Europa, i precisament per això fou tan emocionant. Societat civil en estat pur.
A la tarda, el cor de la ciutat, sobretot els voltants de l’emblemàtica Grand’Place, foren presos per una marea de turistes diferents dels habituals, ja que anaven amb banderes i un enorme somriure als llavis.
Des de la manifestació dels 10.000 per l’autodeterminació, a Europa se’ns coneix una mica millor.
Vaig tenir l’honor de representar a la capçalera de la manifestació El Matí –i també la xarxa brussel·lenca de Catalunya Empresa Oberta. Els partits polítics foren relegats a un paper quasi testimonial perquè aquesta iniciativa no era cosa d’ells, s’estava celebrant MALGRAT els partits.
Per parlar només dels principals partits polítics nacionalistes catalans, ens trobem amb una Unió sorollosament absent, una Convergència amb el “corasón partío”, que vol ser-ho tot per Catalunya i no és res concret, i una Esquerra que al matí es manifesta i a la tarda governa amb el partit que va raspallar l’Estatut i asfixia el finançament públic de Catalunya.
Per als partits polítics nacionalistes catalans tebis amb l’autodeterminació, l’èxit de la convocatòria de Brussel·les representa una seriós correctiu aplicat davant tot Europa.
Uns mesos després que Barack Obama revolucionés la campanya presidencial nord-americana organitzant-la des de sota cap amunt a través d’Internet, la revolució tecnològica ha arribat també a la política catalana, i les coses mai més seran com abans. La nostra societat ja no necessita els partits per mobilitzar-se políticament i organitzar actes massius.
La manifestació dels 10.000 a Brussel·les és fruit d’una conversa del catedràtic Enric Canela en un bloc, el bloc gran del sobiranisme (blocgran.cat), i del grup al Facebook que hi va seguir. Com és obvi, hi ha hagut moltíssima feina fora del món virtual, al ben real món de la logística, el màrqueting, la coordinació i un llarg etcètera. S’ha de felicitar a tots els que hi van treballar per l’excel·lent feina feta, partint de zero en termes d’organització i finançament. I tot això en menys de 6 mesos des del primer esment! Senzillament impressionant. Molts partits polítics desitjarien tenir tal capacitat de mobilització.
Alguns catalans nacionalistes residents a Bèlgica es negaren a acudir a la manifestació adduïnt que “Brussel·les no és el lloc adequat, s’hauria d’haver fet a Madrid”.
Només són excuses. Abans de valorar l’adequació d’una ciutat o altra, un patriota s’ha de sumar a una iniciativa d’afirmació nacional catalana, sigui on sigui. Milers de conciutadans feren més de 1.000 km per ser-hi, però alguns no pogueren molestar-se ni a agafar el metro.
Madrid era la idea inicial d’Enric Canela, congregar-se massivament a la capital de l’Estat inspirant-se en la marxa liderada per Martin Luther King sobre Washington l’any 1963. Però a la meseta no haguéssim gaudit de cap festa civilitzada a l’estil europeu, sinó que hauríem patit una bronca monumental ibèrica. A Madrid ja ens coneixen i nosaltres els coneixem prou bé. Aquest és el problema.
