Dilluns, després de les eleccions, em vaig connectar a les xarxes socials i vaig veure un seguit de reaccions histèriques que semblaven assenyalar la fi del món. Aleshores va ser quan vaig fer la imatge que acompanya aquest article (amb un error de traducció inicial que després va ser esmenat). Va córrer tant pel Twitter que en Toni Aira li va dedicar un article a Nació Digital. Entenc que molta gent va compartir que no hi havia tal motiu per a la desesperació i que no calia fer el ploramiques d’aquesta manera.
Les lectures dels resultats de les eleccions han estat diverses, però la majoria han estat conscientment esbiaixades o bé arrossegades per un pessimisme partidista. Entre les primeres hi trobem les fomentades pels mitjans de comunicació espanyols, que han volgut vendre que Mas ha estat rebutjat per la seva deriva independentista. Curiós rebuig, aquest que dóna els escons de CiU a una formació radicalment més independentista. Aquesta bajanada no em preocupa pas massa: alguna cosa han de dir per justificar-se. El que sí que em preocupa és la capacitat que té l’independentisme per deixar-se endur pel “què diran a Madrid”. Que diguin el que vulguin, coi!
Les altres lectures, les del pessimisme partidista, són les dels seguidors o militants de CiU, que han pintat el descens d’escons de la seva formació com una catàstrofe irreparable per Catalunya que posa en risc el procés d’independència. En aquest mateix diari digital s’ha acusat de frivolitat a aquells que van votar ERC. Amb tots els respectes, com a rebequeria està molt bé, però com a anàlisi del què ha passat no em serveix l’acusació cap al votant “díscol” –si és que algú està autoritzat per entendre un votant com a propi-. La gent de CiU faria bé, i em consta que molts ja ho fan, de cercar els errors comesos. Des de la meva humil posició penso que són bastant senzills de detectar. En primer lloc, el conte de “Que ve el llop!”: després de tants pactes en nom del pragmatisme i de tantes argúcies a Madrid, quan CiU ha parlat seriosament hi ha hagut qui no se l’ha acabat de creure. En segon lloc, els malabarismes semàntics: Puerto Rico, interdependència, estat propi, estructures d’estat… No parlar clar es castiga i dir “independència” no costa pas tant. I, finalment, el senyor Duran, que s’ha dedicat a rebentar, amb constants contradiccions que han aixecat sospites de manca de fermesa, l’estratègia de Mas per fer-li el llit – i així ho segueix fent-. Finalment, també cal dir que no tot ha estat demèrit de CiU. ERC ha fet una molt bona campanya, s’ha refet de les desfetes del passat, i l’Oriol Junqueras, com ja vaig dir aquí mateix, és un líder extremadament valuós i creïble. Finalment, cal considerar una reacció bastant intel·ligent de l’independentisme, que és la de no ficar tots els ous a la mateixa cistella, cosa sempre perillosa i poc recomanable.
I ara, més que buscar culpables o plorar pels racons (com diu en Josmar, i permeteu-me el toc excèntric: sempre plorant pels racons/ trist, pessimista de mena / malgastant il·lusions), el que toca és treballar i cercar l’entesa. Confiar en Mas i Junqueras, més enllà de si arriben a un pacte de govern o no. L’independentisme ha guanyat i ens toca complir amb el nostre deure i som els que som: som més febles del que ens pensàvem, però som més forts del que ho hem estat mai. Caldrà tenir en compte, però, que el principal problema no el tindrem fora, no el tenim a les portades madrilenyes o als estirabots dels ministres. No. Com sempre, allò que ens frena rau a casa nostra: manteniu els Durans lligats.
