Les corrupcions, sobretot quan en una societat se succeeixen sense aturador, i més encara si són perpetrades per individus aparentment “triomfadors” a la vida política i social, van minant la moral de la gent del poble. Davant de l’escandalós panorama de la carrera de corrupcions que assola la geografia ibèrica, no seria estrany que persones senzilles, que sempre han procurat viure dignament de la seva feina i del seu esforç, caiguessin en alguna mena de crisi que afectés la seva moral. També pot succeir, però, que les immoralitats dels poderosos més aviat generin conviccions més fermes i consciència més clara entre els qui, malgrat tot, continuen fent el que creuen que han de fer com a membres d’una comunitat humana en lluita per la seva dignitat.
En la circumstància actual de multiplicació de casos de corrupció que omplen pàgines de diaris i pantalles televisives, és pertinent fer un silenci i parar l’oïda a certes recomanacions de savis de l’antiguitat o d’humanistes de la nostra època.
El poeta llatí Horaci, per exemple, convida els seus coetanis –i a nosaltres- a aprendre a governar la pròpia vida. No admet que la virtut hagi de sucumbir sota el flagell del vici, i pensa que els homes estan tothora cridats a superar-se: “L’envejós, l’irat, el peresós, l’afectat de vi o de dones, ningú no és tan orat que no es pugui amansir, sempre que presti a la lliçó una oïda pacient. La virtut consisteix a esquivar el vici, i ja és un començ de saviesa estar exempt d’estultícia (…) L’argent és més vil que l’or, i l’or més vil que les virtuts”.
Tàcit, un altre poeta llatí, és un jutge sever i un censor implacable de fets indignes i deplorables en què cauen alguns dels seus coetanis. Tanmateix, també els ajuda a recuperar-se de la depressió produïda per les malifetes socials que contempla, fixant-se en la bondat, en la compassió, en la generositat que destil·len les actituds d’altres dels seus
conciutadans, sovint anònims. I escriu: “Tot amb tot, no fou tan eixorca de virtuts aquesta època que no produís també alguns bons exemples: “Hi hagué mares que acompanyaren els seus fills fugitius, mullers que seguiren en l’exili els seus marits, parents coratjosos, gendres constants, esclaus amb fidelitat a prova de turment, dissorts definitives de barons il·lustres, la mort mateixa afrontada amb coratgia”.
Un altre clàssic, aquest grec, el cèlebre Sòcrates, ens commou amb unes paraules que han estat qualificades de “l’evangeli socràtic”, que són la síntesi del que Sòcrates deia i feia, i que presentà com a justificació i defensa davant dels seus adversaris. Vegem-les: “No deixaré de filosofar ni de fer-vos recomanacions…, persuadint-vos, joves i vells, de no ocupar-vos ni del cos ni dels diners abans que de l’ànima ni amb tant de zel com de l’ànima, per fer-la tornar el millor possible, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses i tots els altres béns dels homes, en l’ordre particular i en la vida pública, vénen de la virtut”.
En temps de Soló (segle VI a.C.) home de govern “mesurat i imparcial” –així el descriu el seu amic Aristòtil-, i líder de la societat ateniense, la gran majoria dels ciutadans d’Atenes es considerava esclava de la minoria rica i posseïdora de la terra, i es revoltà contra els nobles. Soló, que tractava uns i altres amb deferència, no s’estigué de dir als rics: “Apaivagueu dins el pit el cor violent, vosaltres els qui dels béns més grans heu anat fins al fàstic, i poseu moderació a la vostra ment orgullosa, perquè ni nosaltres obeirem, ni a vosaltres us anirà tot bé”.
Per acabar, em sembla pertinent esmentar el filòsof alemany Dietrich Bonhoeffer, el pensament del qual omplí els anys posteriors a la Segona Guerra mundial. Bonhoeffer declarà la necessitat de combatre els nihilismes socials, és a dir, el “res no val res” o el “tot s’hi val”, perquè acaben degenerant en la pràctica de la idolatria dels béns materials. Per a ell, la idolatria del món actual (el seu món i el nostre no estan tan allunyats) “no consisteix –com ja deia Luter- a erigir una imatge, sinó a posar tot el cor en un lloc diferent al que ha d’estar”.
Aquests són missatges que fan pensar perquè, tot i essent tan llunyans en el temps, són fruit de la saviesa i toquen el fons de la naturalesa humana. Per això, els seus autors són anomenats clàssics.
