Marta Nin és filla del barri de Gràcia i ha voltat mig món. Ha viscut o ha fet estades a Itàlia, Rússia, Anglaterra, Síria, Jordània, Malta i Mèxic, des d’on ha treballat de traductora literària de diverses llengües. S’entusiasma quan parla de les obres que ha traduït, com per exemple Altres Rússies de Victoria Lomasko (Godall, 2020) o els reculls de contes Quanta terra necessita una persona de Lev Tolstoi (Comanegra, 2022) i El somni d’un home ridícul de Fiódor Dostoievski (Godall, 2021). Quan converso amb ella, percebo que la seva capacitat d’emocionar-se va de bracet d’una gran intel·ligència analítica, una combinació poc habitual. A mitja conversa, de sobte, un interrogant fa empal·lidir totes les preguntes que havia preparat. Andreu Nin és avantpassat teu? Doncs resulta que sí; segons m’explica, ho va saber fa poc fent l’arbre genealògic: es tracta d’un parent llunyà del seu avi patern a qui aquest mai va conèixer. Li subratllo la coincidència que tots dos hagin abocat Dostoievski al català i somriu. Elogia la tasca magnífica d’Andreu Nin, però no sembla concedir gaire rellevància a la coincidència. Desfeta la incògnita, ens llancem a parlar de literatura.
Quina va ser la teva primera traducció literària?
La meva primera traducció literària no va ser una traducció professional. Érem a classe de rus a la UAB —hi estudiava Traducció i Interpretació— i la professora Agata Orzeszek ens va demanar a cadascú que traduíssim individualment un poema de Puixkin. Per a mi, allò va ser realment important, un moment d’epifania. Vaig dir-me: «Quina meravella!» Em vaig adonar de la potència de la llengua a l’hora de passar uns versos en rus, escrits fa segles, al català.
Quin poema era?
És un poema que comença dient «Us vaig estimar» —tractant de vos a la persona estimada—. Me’l sé de memòria; me’l vaig aprendre de memòria llavors i no l’he oblidat. El que no tinc és la traducció que en vaig fer, però la professora me la va elogiar.
Has viscut força anys a l’estranger. És important fer una immersió en la cultura i en la col·lectivitat de la llengua de la qual tradueixes?
No només és que sigui important, és que és determinant poder conèixer de primera mà el país on es parla la llengua de la qual tradueixes. En el cas del rus hi ha l’inconvenient que Rússia és un país tan gran que és difícil abastar tots els indrets i haver estat a tot arreu. Vaig tenir la sort d’estudiar la carrera mentre treballava per a una agència de viatges. Vaig passar quatre estius i també les vacances de Setmana Santa acompanyant turistes espanyols per Rússia. I això, és clar, em va servir molt, no només per practicar la llengua i per entendre-la, sinó també per conèixer de primera mà la cultura. També he fet estades llargues a Anglaterra i, sobretot, a Itàlia.
La situació que viu Rússia amb la invasió a Ucraïna ha tingut repercussió en la teva feina?
Fa cinc anys que vull anar a Rússia i no hi puc anar. Primer, diverses vegades per la pandèmia i aquest any havia d’anar-hi i a causa de la guerra tampoc hi he pogut anar. Conec el país, hi conec gent i hi tinc una vinculació emotiva. La situació em preocupa i fa que segueixi el que està passant. Miro molt la televisió pública russa i m’esborrono de la manipulació que hi ha.
Quan vas començar a estudiar rus?
Vaig llegir L’idiota de Dostoievski i em va al·lucinar, em va encantar, va ser entrar en un món diferent, la sonoritat dels noms… Va ser ben bé un enamorament de l’ànima russa. El vaig llegir en català, però és clar tots els noms propis i tots els topònims estaven en rus i em vaig dir: «Jo això ho vull llegir en llengua original». I llavors quan vaig entrar a la universitat vaig començar a aprendre rus. És una llengua per mi fascinant.
Admires en especial algun traductor?
Admiro molts professionals del gremi. Crec que en català tenim un planter de traductors impressionant. T’hauria de dir moltíssims noms i, a més, en diferents llengües, perquè tenim traductors molt importants. Però si m’hagués de quedar amb un nom seria el de Dolors Udina.
Què en destaques de la feina de Dolors Udina?
La seva és una trajectòria de molts anys. Ha traduït moltíssim, però especialment l’admiro per les seves traduccions de Virginia Woolf. La senyora Dalloway va ser un llibre que als 16 anys em va fascinar. Vaig llegir la traducció de Cèsar August Jordana. Jo no sé que devia entendre als 16 anys d’aquell llibre, però em va fulminar… Aquest llibre i L’idiota de Dostoievski va ser la meva entrada a una literatura més d’adult, a la literatura universal. La senyora Dalloway va ser una obra que em va marcar molt i que després, amb els anys, vaig anar comprant i llegint altres edicions i quan Dolors Udina va fer la seva versió (La Magrana, 2013) em va fascinar.
Creus que es visibilitaza prou una feina culturalment tan important com la traducció literària?
Sí que és veritat que el traductor és una figura que està una mica més a l’ombra, però també penso que en el món editorial català, sobretot en les editorials independents el fet que posin a la coberta el nom del traductor ja és un primer pas. Evidentment no totes ho fan, però la majoria, sí.
Quines són les principals aportacions de la traducció literària a la nostra cultura?
Els traductors fan de pont entre dues cultures. Un traductor literari aproxima tot l’univers d’un autor, un país, una cultura, una època a la cultura catalana. Hi ha editors o editores que són receptius i, quan el traductor suggereix un títol, l’editor se l’escolta; llavors ja no és només un paper de pont, sinó també de prescriptor. No totes les editorials escolten els traductors, però jo he tingut la sort que tant Matilde Martínez de Godall Edicions com Jordi Puig de Comanegra han sigut receptius i quan he proposat alguna obra s’hi han engrescat. Amb això tens la satisfacció d’enriquir la pròpia cultura.
Quin és el llibre que més has gaudit traduint-lo?
He gaudit molt traduint Del cel van caure tres pomes de Nariné Abgarian (Comanegra, 2021). És una obra que m’ha fascinat com a lectora i com a traductora. És una meravella traduir els grans clàssics, però aquest llibre em va tocar la fibra. No m’havia passat mai que traduint —una feina en la qual has de passar moltes vegades per un mateix passatge: tradueixes, repasses, tornes a llegir…—, va i trobés trossos que tot i haver-los llegit un primer cop, un segon cop, en traducció…, encara m’emocionaven o em feien riure. Va ser una experiència magnífica.
Digues-me’n un altre.
Vaig traduir una antologia de poesia Espaiosa tardor (Godall Edicions, 2021) de la poeta italiana Antonia Pozzi que va sortir en pandèmia i malauradament va passar una mica desapercebuda. És una autora que sempre m’ha interessat molt.
Suposo que és imprescindible un gran coneixement de la llengua d’arribada. Com tries el model de llengua per cada obra que tradueixes?
Cal trobar el to. A mi, em va bé llegir en veu alta l’original i fins i tot també escoltar-lo. De vegades trobes l’audiollibre i l’escoltes i llavors tens no només el fet semàntic de les paraules, sinó també la sintaxi i el to; i després cal anar trobant la veu. Sovint també llegeixo el que he traduït en veu alta perquè així percebo el to, perquè encara que llegim en veu baixa el to sempre hi és.
