Cada poble es relaciona amb el més enllà en funció de les seves necessitats i conveniències; o potser el més genuí de cada poble és indiscernible de la seva religió. També és possible que creure o no creure sigui del tot indiferent per a viure. La primera hipòtesi portada a l’extrem mena al marxisme: la religió com a estupefaent. Però també hi ha qui la considera, juntament amb la llengua, l’element definidor de tota cultura. A l’Àfrica conflueixen l’animisme, que s’adapta perfectament a un poble que no ha sortit encara del paradís terrenal, i l’islam, que es pot situar a l’alta edat mitjana o, a tot estirar, a la baixa. L’islam ha evolucionat poc, per no dir gens, des de la seva fundació (S. VII). No ha passat ni pel renaixement (reforma protestant) ni per la il·lustració (laïcitat de l’Estat). No s’adapta, doncs, al nostre món: no pot fer adeptes. En la vida dels pobles ni el renaixement ni la il·lustració no són estadis inevitables, com la infantesa o la maduresa en les persones. Tot i així permeten situar les religions en el temps, per comparació: l’anacronia entre el cristianisme i l’islam és tan o més severa que la que separa l’islam de l’animisme. No ens trobem ni ens podem trobar; ens limitem a coexistir en un mateix espai sense veure’ns mai les cares. Ells miren el món des de llurs seguretats absolutes i des de llur medina perifèrica; trepitgen poc els nuclis per no contaminar-se. Els contactes són excepcionals, no passen de l’anècdota.
De les tres tradicions abrahàmiques el judaisme és la cronològicament més antiga; és la religió precedent en la que es funda el cristianisme (Pascal). El poble d’Israel roman incombustible en la seva separació de la resta del món: no vol fer adeptes. Per a alguns és el poble escollit que encara espera el Messies. Les relacions amb el cristianisme mai no han estat fluïdes; avui és quan passen per un millor moment. No em sembla correcte exacerbar els desacords, senzillament perquè no hi són; vegin què en pensa Henry Levi. Cristianisme i judaisme han crescut plegats a l’Europa judeocristiana. Els jueus abunden en totes les ciències i en totes les arts. Són tan occidentals com nosaltres mateixos, si no més; són indiscernibles.
En els nostres verals el politeisme fou destronat pel cristianisme, l’altra tradició abrahàmica, que esdevingué també la religió de tot el continent americà i d’Austràlia. Ben aviat el cristianisme oriental se separà de l’occidental. S’ha tractat sempre d’una mateixa religió per bé que practicada de dues maneres una mica diferents, no gaire, amb la controvèrsia del celibat pel mig. I el filioque. Però al segle XI el celibat encara no s’havia convertit en una obsessió; s’hi convertí a principis del XVI quan occident s’escindí de nou. La reforma protestant sumí Europa central en el caos durant una llarga centúria. Des de la guerra dels trenta anys l’esvoranc s’ha anat obrint. També a Amèrica. Avui ja no es parla de dues velocitats sinó de dues Europes: l’activa, que considera que el treball ens fa lliures, i la cançonera, que creu que és una maledicció bíblica. La primera tendeix a veure en el celibat un residu medieval. La segona intueix que només amb la gràcia –el subsidi- no anem enlloc; l’Europa cançonera es beneficia econòmicament de l’activa, ai las! Els sud-americans, en canvi, no reben subsidis dels Estats Units; d’aquí ve l’odi antiamericà. Semblantment als Estats Pontificis de la segona meitat del XV, els europeus que viuen del subsidi no poden deixar de pensar que estan exercint un dret inviolable, ja es tracti de fons de cohesió o d’indulgències. Quan un socialista es vanta públicament de considerar el treball una maledicció bíblica hauria de saber que és etiquetat a l’uníson per tots els protestants de la terra, tant de dretes com d’esquerres, de papista.
Martí Luter fou un bàrbar. Quan tocava la flauta fugien els mals esperits que tan sovint el rondaven, segons explica ell mateix. Els seus improperis contra els papistes fan feredat; la pel·lícula Gangs of New York, de Martin Scorsese, no és cap falòrnia: darrere tot aquest “odium theologicum” de claveguera s’hi troba Martí Luter animant els religiosos reformats a arrencar les monges de llurs convents per fer-les esposes, el que produí el caos en els territoris de l’actual Alemanya (Kleist). Això no s’explica a les escoles; l’eco que ha perviscut és tot un altre, el de la vinculació del protestantisme amb el progrés i, de retruc, del catolicisme amb el regrés. Les mateixes paraules “reforma” i “contrareforma” no són neutres a les orelles dels nostres educands: la primera té una càrrega emotiva positiva, i la segona negativa. Ja els pots explicar que Anglaterra i les seves possessions d’ultramar, tan progressistes, no adoptaren el calendari gregorià fins l’any 1752 (Elliott). El mite és el que perviu. Avui ja es parla d’una esquerra anticatòlica (Martha C. Nussbaum) que no té res a veure amb el luteranisme però que s’alimenta dels mateixos tòpics.
El luteranisme s’humanitzà aviat. Ara ambdues confessions es porten bé, sabent però que el viatge no té retorn: el luterans diuen que els papistes són uns neopelagians, i tenen part de raó: el nostre principal defecte –i la principal virtut en dosis adequades- és l’optimisme antropològic. Els catalans, com sempre, estem al mig i compartim amb França, el nord d’Itàlia, el sud d’Alemanya, Àustria i tants altres països una concepció alliberadora del treball, sense oblidar que la salvació requereix, també, arromangar-se. Els luterans no admeten això darrer, però també han acabat exalçant la voluntat; i com l’han exalçada! La pura i simple bèstia -diu Maritain- no constitueix mai cap ideal per a l’home. Malgrat el seu pessimisme, la confessió luterana obliga a mantenir una actitud positiva envers el món. Els luterans es santifiquen amb el treball; sense feina estan perduts. La llibertat de treballar és per a ells la llibertat en majúscules. Alguns creuen que ambdues confessions s’han acabat retrobant. A Munic potser si.
El celibat feu vessar rius de sang: es vinculava al lliure arbitri. Per això no em sembla correcte qüestionar-lo des de la mentalitat luterana d’impossibilitat radical de continència. I menys aprofitar l’ocasió dels darrers escàndols mediàtics per llençar al vol el demostratiu subliminal: veieu com teníem raó? I encara menys quan aquests escàndols, comptat i debatut, són estadísticament irrellevants: ni un 0,6 per 100 dels casos de pederàstia són imputables a religiosos. Les xifres són fiables; les facilita Jesús Huguet (El Pregó/1.4.10). A Alemanya, dels 210.000 casos de pederàstia censats des de 1995, la quota de responsabilitat catòlica només és de 94 casos: un 0,045%. Certament que l’estadística no alleuja les víctimes ni empetiteix el pecat, però almenys palesa que el celibat no té res a veure amb la producció de cap escenari. El celibat és una potestat d’autoorganització ad intra que ha de resoldre l’església catòlica com millor li sembli.
En el ministeri, contràriament, l’equiparació de facultats entre l’home i la dona ja no és una qüestió privada de l’església. Ara fa cent anys que la dona inicià un procès d’emancipació de l’home a partir de l’obtenció del dret de sufragi. Ha transcorregut, doncs, la centúria que “fixa” Vicens Vives. La dona hauria de poder actuar, avui mateix, els sagraments de l’eucaristia i de la confessió –i tots els altres- exactament igual que l’home. Una església que, amb una destral ben esmolada, partís la humanitat en dues meitats i relegués la dona a la minoria d’edat, només podria ser considerada premoderna, i les esglésies premodernes corren constantment el perill de ser relegades a la clandestinitat per qualsevol codi penal modern. Em sembla que aquí no hi caben disquisicions teològiques.
