LA BARCA
He somiat amb la barca riallera
que em portava mar endins,
era blava, vela blanca, lleugera,
sense rumb traçava mil camins.
Sobre meu, un cel ben blau,
sota meu, la mar estimada
l’horitzó, una ratlla tan suau,
semblava que l’haguessin pintada.
Sola, en mig d’un mantell d’or
bressolant-me amb les onades,
arribaven al fons del cor,
em ressonaven mil petjades.
El somni era tan poderós
com l’èxtasi d’una quimera,
l’esperit s’enlairava tan amorós
com l’esclat de la primavera.
I temia arribar a port
on tot sembla material,
on el món viu amb dissort
l’oblit de l’anima immortal.
Però calen somnis i veles al vent,
en la vida que és un mar,
on hem de remar amb pas valent
amb la mirada posada a l’últim far.
