HOMILIA 2010-03-21 DIUMENGE V QUARESMA
El diumenge passat, en la paràbola del fill pròdig, Jesús ens va presentar el millor retrat del seu Pare del cel: era el retrat d’un pare ple de misericòrdia i de tendresa. L’evangeli d’avui ens presenta a un Jesús que ens dóna un exemple ben palès de compassió i de misericòrdia. La llei de Moisès, recollint la legislació vigent en l’antic Orient, castigava l’adulteri amb l’apedregament de la dona fins a morir. Un càstig, que avui a nosaltres ens sembla esgarrifós quan ens assabentem que en algun lloc del món encara s’està aplicant. Aquesta llei, de fet, a Judea i en aquell temps, ja no s’aplicava ni es podia aplicar perquè els romans havien privat al Sanedrí del dret de vida o de mort, doncs el dret d’espasa se l’havien reservat les forces romanes d’ocupació.
No tots els jueus compartien aquesta actitud tan rígida, però els enemics de Jesús, per posar-lo en una situació compromesa, van aprofitar l’ocasió per forçar l’aplicació d’una llei mosaica amb tot el seu rigor. Volien condemnar a mort aquella dona en nom de la Llei de Moisès, en nom de la seva fe, de la seva religió. Volien matar en mon de Déu, en nom d’una pretesa justícia divina. Aquest és el mateix argument que fan servir avui en dia molts grups radicals, extremistes i fanàtics. Matar en nom de Déu, quina barbaritat! Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui. Els veritables creients, de qualsevol religió, descobreixen sempre en Déu una font de pau, d’amor i de perdó. Mai una font d’odi, de violència i de venjança. Qualsevol utilització del nom de Déu per fer mal, és fer servir Déu per justificar altres interessos.
Davant d’aquella dona que ni gosa a disculpar-se, avergonyida per l’orgull i per la falta d’amor dels que l’acusaven, l’actitud de Jesús és la del qui no vol condemnar. El seu gest de posar-se a escriure a terra tradueix el desig de donar una resposta meditada i al mateix temps provocar el nerviosisme dels acusadors. Davant la insistència d’aquests, la seva resposta és molt simple: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat, que comenci a tirar pedres”.
Ens deia el profeta Isaïes a la primera lectura “No us n’adoneu, estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer”. Aquí tenim la novetat que ens fa passar d’allò que érem abans a allò que hem de ser: aquesta és l’obra de Déu que duu a terme el seu Fill Jesucrist, que instaura la misericòrdia divina i ens repta a tots a assumir-la plenament.
En el moment de judicar homes i dones sempre hi ha el gran perill de tractar a la persona com a un objecte. Solament Déu, que veu l’interior de cada persona, coneix el grau de llibertat i de malícia que hi pot haver en cada situació. Això, en aquest cas, es fa encara més evident perquè en el pecat d’aquella dona sens dubte existia un còmplice que s’amagava en l’anonimat, i que potser era el vertader culpable de la situació. I aquest fet, que es dóna en tantes i tantes circumstàncies de la vida, fa que moltes vegades el feble pagui el pecat del fort i plogui sempre sobre mullat. Però Jesús va venir a actuar: va venir a alliberar al culpable, a judicar el còmplice, i a condemnar els que volien condemnar.
Ens diu l’Evangeli que quan els acusadors sentiren les paraules de Jesús, se n’anaren retirant, començant pels més vells. Ben segur que deurien pensar que això és el més prudent que podien fer. Al cap d’una estona allà no hi quedaven més que Jesús i la pobre dona. ¿Ningú no t’ha condemnat?”, pregunta Jesús i li diu “Doncs jo tampoc et condemno, vés-te’n” però, “d’ara endavant no pequis més”. Aquella dona passà de la mort a la vida gràcies al perdó i la misericòrdia de Jesús. Un perdó que no vol dir ni relativisme ni indiferència davant el mal i del pecat. El perdó demana canvi, demana conversió. Déu sempre està disposat a perdonar, però ens demana dues coses: Que ens convertim i que, a la vegada, sapiguem perdonar als demés. Que l’exemple de Jesús ens ompli de confiança en la bondat de Déu, ens doni coratge per a no jutjar als demés alegrament, i ens faci testimonis valents de la fe que professem.
