Jordi Badia, autor de Maria Closa, és l’actual cap de premsa de l’Ajuntament de Martorell. Però, li agradi o no, sempre hi haurà qui el vincularà a la màxima responsabilitat de comunicació del Futbol Club Barcelona. Una relació tan íntima amb el FCB va deixar l’estela de tres llibres de temàtica blaugrana: Crònica del nuñisme (2003), El Barça al descobert (2009) i Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya (2011). Diferents entre ells, sobretot el darrer. Perquè el tercer aborda una figura polièdrica –polític amb gran suport dintre d’ERC, gran empresari del sucre en l’àmbit de l’Estat– que, no obstant la seva complexitat, només s’invoca com a màrtir del barcelonisme. Es diu Suñol i de seguida s’acaba afegint “el president màrtir”. En altres paraules, Suñol i Badia pateixen un mateix biaix: que se’ls esmenta sovint per una etapa més aviat curta de la seva vida. Sense que es pugui afirmar de forma taxativa, crec que Badia és ben conscient d’aquest paral·lelisme amb el seu biografiat.
Així doncs, Maria Closa és el quart llibre de l’autor, però també el primer en certa mesura, perquè representa la seva estrena en el món de la ficció. Paradoxalment, es tracta del seu llibre més personal, perquè hi ha pogut abocar més vivències pròpies. El pas de la no-ficció a la ficció va comportar que, durant força temps, el llibre fos un projecte sense editor. I, com a tal, subjecte a canvis continus. Aquest fet, fins i tot, va suposar canvis de rumb notoris: Badia projectava una novel·la sobre una població i la va acabar escrivint sobre el personatge d’una dona que, com més anava, guanyava més i més protagonisme.
L’objectiu declarat del llibre era dotar de memòria un poble mil·lenari que havia estat abandonat i on ell va anar a viure fa 13 anys. I és que Badia és el primer repoblador modern de la Guàrdia Pilosa, un indret minúscul proper a Calaf. La manera de dotar de memòria aquesta població era recuperant-ne la història menuda: rondalles, memòria popular, cançons…
Pel que fa a l’estructura, el llibre recorre a la de nines russes, és a dir, aquella dintre de la qual els personatges expliquen noves històries, cosa que els fa més versemblants –per contrast amb les criatures de les quals parlen, que se situen en un pla nítid d’éssers de ficció.
Quant al marc temporal, s’obre el 1910 i es clou el 1999. Els temes més evidents són els amors prohibits i el dels nadons robats, abordat sense intenció de denúncia. En un estrat més profund, Badia parla de la necessitat del perdó com a forma de descarregar llast anímic.
Un fet que crida l’atenció és el protagonisme de les veus femenines en el relat. Amb una de principal, la de Maria Closa, una dona de 86 anys el monòleg sense interlocutor de la qual pot portar al cap el de Cinco horas con Mario de Delibes –per bé que en aquest cas el destinatari era el difunt.
En resum, Maria Closa es tracta d’un llibre de múltiples lectures (intimista, històrica, domèstica o política) força allunyat dels estàndards de la narrativa actual. Com ha dit Vicenç Villatoro, es tracta de l’obra d’un escriptor que vol ser escriptor. Un salt sense xarxa d’un autor, Jordi Badia, que s’ha estrenat amb un conjunt d’històries narrades buscant tensar la corda de l’emoció i que mereixen l’atenció dels lectors més informats.
