“Doncs bé, farem les Espanyes, farem les Espanyes. Jo personalment en soc –crec que en som tots– un enamorat d’aquestes Espanyes. Tant, que les volem canviar, una mica. No ens n’inhibim, les volem canviar una mica. És el gran repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en el qual estem. No solament parlar de nosaltres i ells: és que nosaltres som ells, també. Volem canviar una mica això a què pertanyem.” Aquestes són paraules del president Pasqual Maragall el 30 de setembre de 2005! No s’ha pogut pas i jo, com molts, creiem que no es podrà pas fer-ho mai més. El projecte d’Estatut de 2005 va sortir del Parlament de Catalunya amb 120 vots a favor i 15 en contra. A favor, Iniciativa Verds-Esquerra Alternativa, ERC, Socialistes-Ciutadans pel Canvi i Convergència i Unió. És possible que sigui un dels moments de voluntat política ‘més ampla’ en la història catalana. En contra, el PP d’en Josep Piqué. Convé recordar tot el trajecte que va des de 2005 fins ara, quan sentim de manera repetida invitacions al camí del diàleg. Aquest camí nosaltres ja l’hem fet  amb els tristos resultats de tots coneguts. No el volem tornar a repetir, qui ens convidi al diàleg ho hauria de saber: no ens agraden pas les preses de pèl.

En el moment present cal mesurar molt bé la dificultat en la qual ja estem i que tot fa suposar, ara per ara, que creixerà molt: com conciliar la discussió pública i la unitat d’acció? Unitat d’acció entre tots els hereus del vot esperançat del setembre de 2005. Ens cal destriar el que són maniobres per obtenir posicions hegemòniques en la vida catalana del que són crides a una unitat robusta de tot un poble en defensa de la seva supervivència com a tal. És una assignatura pendent de la vida catalana a la qual convé fer-hi front amb seriositat i promptitud. Des d’almenys 1906, amb Solidaritat Catalana, es fan servir els crits d’ajuntar-se per obtenir l’hegemonia d’uns quants. Hi ha una zona del nostre país que ha abusat tant d’aquesta manera de fer que li cal amb molta  urgència rectificar i presentar-se com el que és, sigui el que sigui, i ajuntar-se després amb els altres que són el que són. Poca broma. Les dificultats d’ara foren menys complicades si no s’hagués fet servir tant la causa nacional com a excusa per dominar el país des de posicions de privilegi poc contrastades amb el vot popular. Els hereus d’aquests tics cal que actuïn sobretot amb lleialtat i honor.

No serà pas fàcil, tenim molts vicis que tota la nostra agitada història de clandestinitats i legalitats més o menys manipulades i fràgils ha contribuït a formar. Com que és una tasca força difícil, convé que ens hi posem des d’ara mateix. Fer front als que ens amenacen d’una manera greu exigeix una unitat d’acció habitual. Fer-la compatible amb una discussió pública sincera entre diferents opcions polítiques determinades és ara la nostra tasca. Ara volem fer tres coses ben fetes: memòria, discussió pública i unitat d’acció. Ens hi posem tot seguit.