De feixisme de l’entreteniment parlava fa unes quantes setmanes en un article que es titulà “Literatura”. Entreteniment i distraccions que esclavitzen els qui són en el seu període de formació com a persones. Aquest temps que vivim fa tot l’efecte de ser més a prop d’una tèrbola Baixa Edat Mitjana que de qualsevol humanisme, aquell moviment intel·lectual i espiritual il·lusionat a millorar el present mitjançant l’esforçada comprensió del món clàssic antic, mitjançant això que avui anomenem “humanitats”. El passat sembla que hagi quedat esborrat en les ments d’aquestes persones en formació. I la veritat és que no hi ha cap altre estudi que il·lustri d’una manera tan atractiva, i a la vegada amb tanta profunditat, sobre com és el ser històric de l’home com aquestes humanitats que l’estudien en la seva història, el seu art, els seus millors textos, i a través d’una perspectiva de segles. Mitjançant l’aprenentatge d’altres llengües, altres literatures, altres poètiques fins i tot, pots fer-te una idea prou clara de com és d’àmplia la imaginació del ser humà, com de lliure i com de condicionada la seva capacitat de sentir, de pensar, de viure. El que vull dir és que són les Humanitats -quan s’estudien amb rigor, i mètode, a fons i amb tenacitat- les que ofereixen una base més sòlida per intentar formar en llibertat, sense prejudicis, més enllà de les mateixes ortodòxies religioses, l’esperit de l’individu. Són elles les que et poden alliberar d’aquest feixisme de l’entreteniment que t’esclavitza i que et fa viure enganyat i que et fa perdre el món de vista.
Tanmateix,és cert que no és fàcil constatar la rendibilitat econòmica o política d’aquests estudis. Cal, però, demanar-se si per a un Estat, per a les finances, per a la política o per a la propaganda de qualsevol grup o secta és millor que els estudiants es formin en l’estudi de les Humanitats, tal com han estat definides més amunt, o bé si no seria més útil una altra formació, com la d’ara per exemple, que els faci més dòcils, més uniformes, més limitats en la seva capacitat crítica. Si tots plegats ens demanéssim si no seria més barat no gastar diners de la comunitat en això de les Humanitats i que ens acontentéssim a saber llegir (més diaris que no pas llibres, i aquests només de temes actuals, si fos possible) i manegar algunes llengües d’interès comercial, cosa útil evidentment, i veure plàcidament una pila de programes de televisió, que a la seva manera resulten formatius, fins a aconseguir el millor trànsit hipnòtic, i després ens ocupéssim en feines especialitzades, plaers còmodes, i sense preocupacions per d’altres horitzons que els actuals. Si ens demanéssim tot això, quina seria la resposta? Què voldríem? La cosa barata i útil? Però és que, a més a més, podríem continuar demanant-nos si no fóra millor prescindir de dialogar amb el passat, estimulant tothom a estar satisfet amb el present i les seves tecnologies, si no fóra millor concentrar-se a conèixer tan sols les coses de la pròpia nació, de la comarca, del poble, de la pròpia llengua (i no dic que s’hi hagi de renunciar, al contrari), i menysprear les coses més llunyanes, aquest saber dels altres i de gent distant i antiga, tot fent així pàtria còmoda i petita d’allò que és més “nostre”. Per què no limitar-nos al present, al que és immediat, en llengua i país? No seríem més feliços sabent menys de totes aquestes humanitats tan generals i tan opinables, tan causants de crítiques, i potser de nostàlgies estranyes i d’inquietuds metafísiques? No. Les Humanitats són més cares, potser sí. Però et fan més lliure, i la llibertat, el fet de sentir-te lliure, no té preu. Anatema contra el que predica únicament la utilitat immediata de les coses, contra aquell que persegueix únicament la consecució de fins “útils”. Els recomanaria, a tots ells, el conte de Cortázar, “Pèrdua i recuperació del cabell”, en què explica que el seu cosí, per tal de combatre aquesta tendència nefasta a la consecució de fins útils, va proposar el mètode d’arrencar-se un cabell del cap, fer-li un nus per poder-lo distingir dels altres, i fer-lo desaparèixer pel forat del lavabo. I, després, dedicar-se a recuperar-lo. I, també, el nostre gran clàssic Bernat Metge deia que preferia la companyia dels morts -la seva herència, els seus llibres- que no pas la dels vius, perquè aquests no en sabien, de fer companyia, car només els preocupava allò que era plaent per al cos o profitós per a la butxaca. I això era al segle XIV. Fins útils. I som aquí. Menyspreant la literatura. I els primers, els programadors pedagògics, recolzats pels governs, el nostre inclòs!
