Darreres pinzellades sobre J.H. Newman.

– Newman defensà sempre la llibertat de consciència: “La consciència és el primer de tots els vicaris de Crist”. L’expressió és forta i clara. Sempre els cristians han assegurat que l’home, com a conseqüència de la seva dignitat, té el deure de seguir la seva consciència, amb les exigències de la veracitat i la rectitud. El cristià sap que Déu parla clarament per i en la consciència de cadascú. Per això afegia: “la consciència és un preceptor exigent, però en aquest segle ha estat reemplaçada per un impostor que els divuit segles anteriors no van conèixer, i que els hagués enganyat d’haver-lo conegut: el dret a fer la pròpia voluntat”. Aquesta tendència a fer el voler propi pot presentar-se com el gran impostor quan intenta substituir la propia consciència. Com hem d’afinar, doncs, per no caure en aquesta confusió. En una de les pàgines de l’ “Apologia pro vita sua”, Newman escriu: “Mirem cap a casa nostra; suplim primer…les nostres mancances, abans de posar-nos a fer de metges d’altri” (Tract 71).

– Newman, abans de la seva conversió, des de la seva consciència feia moltes preguntes a la seva església, que no eren ateses convenientment. Estant sota la tutela de la comunitat anglicana, veia que no rebia més resposta que la de “queda’t tranquil”, però ell volia arribar a la veritat perquè la seva ànima -cor i intel·lecte- no se satisfeia amb falses “llaminadures”, amb dolces frases que no l’emplenaven. Tenia una enorme set de veritat. Quan un no viu en i de la veritat, sent una greu mancança i una gran set. Els homes volem ser lliures sense donar l’esquena a la veritat i anhelem, per damunt de tot, que la veritat ens alliberi de l’error. Només la llibertat que se sotmet a la veritat condueix la persona humana al seu veritable bé. Els errors, segons Newman, són sempre fal·laços, contraris a la veritat, vinguin d’on vinguin. Procedeixen del pare de la mentida. I afirmava: “Els preceptes o exigències morals queden reduïts al no-res quan són manipulats” Pot succeir, això sí, el que ell anunciava: “Com més vertaderes són les doctrines més perill tenen d’ésser pervertides“. I en molts casos la bona ètica es pot transformar en amoral o immoral quan els seus fautors cauen en l’error d’interpretacions personals acomodatícies. El bé de la persona consisteix en estar en la veritat i en realitzar-la. Així pensava el Cardenal Newman.

– Recordo aquella pregària seva: “Sempre heu estat Vós, Senyor, el primer en estimar-nos i en l’exemple de l’entrega total. Sempre heu estat Vós! No han estat ni les paraules, ni els crits, ni les pors, ni les satisfaccions, ni els jocs, ni les presses, ni els diners, ni la glòria…, res de tot això no ens ha pogut moure. Els camins massa humans ens han carregat d’alguns llastos. Ho hem notat i ens n’hem adonat al final. Hem escoltat massa missatges vells i tronats i, gràcies a Déu, hem rectificat”. Com n’hauríem d’aprendre !

– Newman escrivia en una ocasió: “No ens de fer expectatives il·lusòries, ni bones ni dolentes. D’ençà que aquella gran llumenera, Sant Agustí, resultà ser l’últim bisbe d’Hipona, els cristians hem rebut una lliçó contra les temptatives de predir la manera com la Providència portarà endavant o posarà fi a allò que va començar”. De totes maneres no hem de demanar-li que ens predigui l’esdevenidor; som persones lliures: ni titelles ni robots, ja que Déu és el creador i mantenidor de la nostra llibertat.

– Al final de la seva vida, demanava: “ Que el Cel em protegeixi durant tot el dia fins que les ombres s’allarguin i arribi el vespre i s’apagui aquest món atrafegat, i l’agitació de la vida ens abandoni i la nostra feina hagi estat acabada. Que Ell compassiu, llavors, em doni una morada segura, un sant repòs, i finalment la pau”.I tot això ho aconseguí amb escreix.

Opino que moltes de les idees esmentades -i més que podríem haver aportat- d’aquest gran anglès han de continuar inspirant els cristians, per tal que puguin configurar llur pensament, paraules i activitat amb la Veritat, i treballin decididament en la defensa de la moral immutable i que, una vegada ben assumides, il·luminades i confirmades, puguin fonamentar la construcció d’una societat veritablement més humana, justa i lliure.

Yves Sauvingac
Llicenciat en Dret Civil i Doctor en Dret Canònic. Estudis de periodisme a l´antiga Escola de Periodisme de Barcelona -dècada dels anys 50-. Estudis de Dret Internacional a Amsterdam i Den Haag. Ha viscut molts anys a Itàlia, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Col·laborador de la revista quadrimestral "Temes d´Avui". Pensionista actualment.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorEl preludi que et dec
Article següentEl factor esperança