La deriva es farà encara més visible dimarts que ve, consellera. Molts professors no faran classe. Els sindicats han convocat jornada de vaga. Hi haurà també manifestacions. Són molt tristes les manifestacions de professors. Professió proletaritzada. Cap grandesa. A l’hora de negociar, consellera, ¿per què ho fa tan sols amb els sindicats? ¿Per què són només ells els qui s’asseuen a la mesa amb vostès? ¿Qui representen els sindicats? ¿Quants afiliats tenen que paguin quota? ¿És que potser no viuen i existeixen a costa de tots els diners que els proporciona la Hisenda pública, és a dir, dels diners de tots nosaltres? Em sap molt de greu, consellera, que els meus diners serveixin per alimentar alliberats, molt de greu. I així la deriva continua. Consellera, quan es tracti de negociar amb els professors, ¿per què no fa una tria ben feta entre tots aquells -que li asseguro que n’hi ha, i molts- per als quals ensenyar, el plaer d’ensenyar, és l’única cosa veritablement important? ¿Per què no passa dels sindicats, consellera? Ja sé que és molt difícil fer net, però el futur del país en depèn. L’ensenyament públic no s’aguanta per enlloc. S’ha convertit en una tasca gairebé de burocràcia pura. Ho dic de tot cor, consellera. Molts, massa, no s’estimen la seva feina ni tenen en compte el seu objectiu: formar éssers humans virtuosos i il·lustrats. El camí de la reforma ha resultat ser un camí equivocat que no duu enlloc. Aquella secta de pedagogs que governa el departament encara hi és i tot ho ha enfonsat. Estic cansat d’omplir paperassa, consellera, estic cansat del bonisme carrincló, estic cansat que aprovin els qui no ho mereixen. Estic cansat de tanta deriva, consellera, de tanta nul·litat i de tanta mentida. Em cal sentir i notar que sóc important per al país, però aquí sí que el govern, del qual vostè forma part, falla i està en fals. L’economia, que sembla l’única cosa que els importa, no es refarà mai si continuem produint beneits i ignorants. Però, de moment, això sí, dimarts més vergonya, benvolguda consellera.
