-I ara, què fareu? – va dir la nena
– Doncs deixarem pas al 9, als seus minuts i segons i ens esperarem fins que torni a arribar el nostre tor- n de marcar el temps. És important no perdre’ns perquè llavors no podem saber a on som i no podem marcar el pas del temps correctament.
– I perquè hem de marcar el pas del temps? És un rotllo: si t’encantes el perds, i si no, has d’anar tan de pressa a tot arreu que ni t’adones que el tens.- va dir l’Emma.
– Ah, senyoreta, aquí està la nostra raó de ser. Aprofita’ns tant com puguis perquè només durem un segon, un minut, una hora…
– I què vol dir “aprofitar-vos”? – va dir ella
– Una cosa molt senzilla – va fer l’hora 8 – si dediques el teu temps a una activitat, cal que li treguis el màxim de profit. Si estàs jugant, doncs gaudeix del joc en cada moment, perquè un moment és ara i al cap d’un segon ja ha passat. Si estàs estudiant, aprofita’ns tant com puguis perquè els minuts que inverteixis en l’estudi et donaran la satisfacció d’haver après alguna cosa que després et servirà no només per a aprovar el curs sinó per a la vida de cada dia. Si estàs simplement descansant, doncs aprofita el descans per a recuperar forces o per a deixar la ment que es relaxi. Si estàs parlant o escoltant alguna persona, aprofita els moments per a comunicar-te amb ella en comptes de perdre el teu pensament pels núvols, perquè el moment d’escoltar i parlar també passa i et pots perdre alguna cosa molt interessant. I, fins i tot, si estàs en companyia però en silenci, també s’aprofita el temps si sincerament el dediques a aquella persona.
– No és tan important omplir el temps d’activitats com fer que el temps que dediques a les activitats, i descansar i jugar també ho són, sigui profitós per a tu i pels altres amb qui estiguis. – va apuntar el segon 5 –
– Per això quan la mare em diu que si jo perdo el temps sovint també el faig perdre als altres es refereix a que jo estic provocant que el temps dels altres no tingui el profit que podria – va dir l’Emma.
– Exacte! Ets una noia superintel·ligent. Oi que no ens tornaràs a perdre?- va dir el minut 45 – És que el 8 del vespre és molt i molt despistat i a tu sembla que sigui una de les hores que més t’agrada de perdre.
L’Emma es va posar a riure i va fer que sí amb el cap. I no només les 8 del vespre no li costava de perdre, també les 7 i mitja del matí era una hora pesadeta, francament.
– Ho intentaré. Prometo intentar de no perdre més el temps, de no predre-us més. Al cap i a la fi vosaltres “sou” el meu temps. Si jo me’l deixo perdre, no tindré prou per a fer tot el que vull fer, oi? Ens tornarem a veure?
Els números van fer cara d’espant i van dir-li que si es tornaven a veure senyal que algú s’havia tornat a perdre, així que millor que no. Que si s’enyorava d’ells que es mirés el rellotge que li havien portat els Reis Mags pel Nadal i que allà, una mica estretets, els trobaria a tots.
Al cap d’un minut tots els números es van esfumar dient-li adéu amb un somriure. Havien arribat les 9 del vespre amb tota la seva munió de minuts i segons.
– Bona nit, 8 del vespre. Me’n torno al llit.
I així va ser com l’Emma va descobrir què passava quan es perdia el temps. Tot i que no li va quedar massa clar a on dimonis anava a parar el temps quan es perdia. Què se n’havia fet del 8 quan s’havia perdut? Potser algun dia, quan estigués molt avorrida i, sense voler, és clar, tornés a perdre una miquetona el temps, li ho preguntaria.
