Molts de nosaltres, en la solitud del confinament, hauríem perdut el senderi si no haguéssim tingut la sort d’haver coincidit els nostres ulls amb la mirada de devoció que ens rendeixen certs animals domèstics.

La Maria Jose Saniger ens ho recorda en el seu relat.

La meva gosseta Betty

La meva gosseta Betty. Semblava de coto fluix, blanca com la neu. Feia temps que buscava una gosseta, vaig visitar i trucar a moltes protectores… havia de ser petita ja que no em trobava bé i no tenia gaire força per un gos gros. Al final em vaig decidir després de mirar per internet. Aniria a comprar-ne una, no tenia idea de la raça.
En aquell temps vivia a Girona i el divendres començava vacances i marxava cap a Vic. Al no estar gaire bé, de salut, les passaria a Vic amb la meva mare i, de tant en tant, aniria a la platja amb les amigues.
El dijous, sortint de treballar, vaig passar a prop d’un criador d’animals i hi vaig entrar només a mirar. Era una nau molt gran amb caixes de fusta altes de metre i mig per metre i mig.
–Quina pena els cadellets!
Vaig fer vàries passades pel llarg passadís. Tot d’una escolto un
–Guau, guauuu!
Em giro i un gosset petit i blanc estava de dues potetes volent sortir del calaix.
El vaig agafar, no sabia si era mascle o femella, el seu pèl de coto-fluix no deixava veure el sexe.
Va començar a llepar-me la mà .
Vaig acabar el meu recorregut amb el gosset als braços.
Altres gossets, tots preciosos, em cridaren l’atenció, però jo vaig continuar endavant fins arribar a l’oficina.
–És gosseta va dir l’encarregada.
–Que bé! ja volia una gosseta! Accepteu tarja, he vingut només a mirar, però ara no puc marxar sense ella.
–No, de tarja no… La hi puc reservar fins demà. Si vol?
–Vaig al caixer…
El caixer no funcionava.
–Perdona no funciona el caixer… la pots guardar fins demà al matí?
–Sí no pateixi.
A la nit no podia dormir pensant amb la gosseta.
–Com es dirà?
No tenia cap nom.
A les nou del matí era a la porta.
–Està desparasitada. Ara la vacunarem, li posarem el xip i la pesarem. Té dos mesos… Quin nom posarem?
–Mª José
–I vostè Com és diu?
–No, ha ha! Jo Mª José, la gosseta no sé? Betty sí Betty.
Va ser una gossa molt tendre neta i educada.
Quan estava trista o malalta ella s’ajeia al meu costat i em mirava amb una devoció!
–Mai t’oblidaré trosset de cotó
Als deu anys va marxar.
Va deixar uns records de tendresa que mai oblidaré.

Mª Jose Saniger 27-4-2020

Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.
Article anteriorDocumentals de Netflix sobre comunicació política
Article següentA propòsit del racisme que tots neguem