En un altre article (“La transformació de Convergència”) deia que calien, en el futur, una CDC (es digui com es digui) i una ERC fortes que es poguessin rellevar en el poder segons la voluntat del poble. Aquesta seria una situació estable i força convenient, crec jo, en els primers anys d’un nou estat català. L’escenari polític en una futura república catalana, però, possiblement no seria tan senzill. Deixar de dependre d’Espanya no vol dir pas que d’avui per demà els catalans perdem la nostra afició a la formació de capelletes. I aquesta afició pot complicar bastant la governabilitat del nou estat. Entenem-nos: no pas que la faci impossible; de cap manera. Sempre ens en sortirem millor que no pas supeditats a gent forana. Però la solució (diguem-ne més europea?) d’una sòlida alternança entre CDC i ERC (sols o col·ligats amb altres petits partits amb representació parlamentària) podria ser ja de bon principi invalidada, o bé per una fragmentació dels escons al parlament que obligués a buscar altres sortides, o bé per l’existència d’una tercera força important amb la que fos difícil (o impossible) de formar coalicions. Permeteu-me que (amb el risc evident de fer el ridícul) intenti mirar la bola de vidre màgica, sabent de sobres que en aquests moments no hi ha prou elements per resoldre aquella equació futura que tantes variables pot tenir i que de moment és un raïm molt verd.
La principal incògnita és quina formació política intentaria concentrar els vots dels electors unionistes invocant greuges més inventats que no pas certs que es puguin derivar de la legislació catalana. El fenomen dels partits russòfils a Estònia i a Letònia, estats amb una forta minoria russa, es pot repetir a Catalunya. Un partit així es nodriria essencialment dels votants actuals del PP i de C’s a Catalunya (diguem-ne aquí, doncs, PPCS). Els actuals federalistes del PSC i d’ICV possiblement s’adaptarien més obertament a les noves circumstàncies i es reagruparien de manera diferent, una part incorporant-se a ERC i una altra potser ajuntant-se al partit dels colauites-podemites, concentrant-se en la política social dins del nou estat independent.
Sempre tenint en compte que ara per ara no podem tenir cap seguretat sobre tot aquest complexe imaginari, una cosa que crec plausible és que l’actuació d’aquest possible PPCS fos diferent segons com s’efectués la separació entre Catalunya i Espanya. En el cas d’una sortida pactada i gradual (que per improbable que ara sembli, pot ser forçada pel pragmatisme de la UE) la política del PPCS es concentraria a intentar que el castellà conservés molta part del seu actual paper a Catalunya i a propulsar la influència econòmica espanyola. En el cas, però, d’una sortida a través d’una DUI que fos inevitable, un PPCS podria ser la cèl·lula central per dificultar, interferir, sabotejar tant com poguessin la vida del nou estat. I segons quina fos la seva força electoral podria passar (almenys en els primers temps de la independència) que la única possibilitat de formar un govern eficient fos una “gran coalició” CDC/ERC. És a dir una repetició del “Junts pel Sí” per tal d’estabilitzar el nou estat fins que el PPCS perdés força i no pogués ja interferir la normalització política del país.
Hi haurà uns factors essencials que poden desarmar els arguments del PPCS i fer-li perdre l’empenta inicial que pugui tenir. Els principals seran la demostració de què les prediccions catastròfiques unionistes no s’acompleixen, un desenvolupament econòmic que repercuteixi positivament i directament en la vida dels ciutadans, i la situació del castellà a Catalunya.
El primer es produirà molt ràpidament. Quan la gent vegi que no som expulsats de la galàxia, que els pensionistes reben els seus diners puntualment, que les empreses estrangeres no fugen i que, a mesura que les noves circumstàncies ho permetin, les retallades són anul·lades de mica en mica, el PPCS quedarà tan nu com el rei del conegut conte d’Andersen.
La situació econòmica dels ciutadans no canviarà d’un dia per l’altre, però ja només la seguretat de què el govern posa les bases per un canvi visible (i cal explicar-ho bé i constantment a la població) donarà, crec jo, a la gent l’entusiasme i la paciència (que haurà de ser alimentada amb totes les mesures positives d’urgència que siguin possibles) per immunitzar-la contra les pors que encara vulgui seguir predicant el PPCS.
La situació del castellà a Catalunya serà potser la pedra de toc més important i la que exigirà més sensibilitat política. Però és una qüestió tan complexa com controvertida, faria avui aquest article massa llarg, i la deixo pel següent.
