Contra el que a Catalunya s’anomena transició nacional[1] se sent tota una cridòria: «no pot ser!». Amb molta rotunditat se’ns repeteix: «el poble que decideix és el poble espanyol i ja ho ha fet mitjançant la Constitució de 1978». Cal anotar-ho: ells diuen que el dret a decidir no pot ser. Ells han guanyat, saben el que ens convé a tots. Qui són ells? Quan han guanyat? Sobre qui? Com? Quantes vegades ho han fet? Per què no els dura encara la victòria anterior? Qui som els derrotats? Per què no callem? Encara parlem massa en veu baixa[2]? Per què? Si ara poso dades i dono respostes entraré en zones molt polèmiques de la nostra actualitat. No ho faré pas. No pas per timidesa, vull, recercar no quines situacions possibiliten una polèmica, sinó què és el que la fa del tot necessària. Pólemos, vol dir enfrontament, lluita, combat, discòrdia. No vull pas ara entretenir-me amb la lletra menuda de les discussions que omplen l’escena, el que vull fer és mirar de cara, que és la bona manera de mirar. Mirar de cara com fa Sòcrates a la República de Plató davant l’escomesa del furiós Trasímac de Calcedònia:” Jo en sentir-lo vaig quedar parat, me’l vaig mirar i va esverar-me, i em sembla que si no l’hagués esguardat jo primer que ell em mirés a mi, hauria perdut la veu. Ara bé,quan va començar a enferotgir-se de paraula vaig avançar-me a mirar-lo fit a fit,de manera que em vaig veure en cor de replicar-li i li vaig dir tremolós…” (Plató Rep.1 336d6-e2). Hi ha dues mirades de Sòcrates. La primera li permet no emmudir, conservar la veu, mentre Trasímac s’esvera Sòcrates se’l mira. La segona mirada fixant la fera verbal en que es transmuta el retòric Trasímac permet la replica de Sòcrates. Sòcrates comença a parlar tremolós però parla. A la retòrica gesticulant de l’amenaça es respon avançant la mirada «fit a fit». Així tot està millor. La dialogicitat es guanya havent fixat els ferotges mitjançant mirades.
[1] Artur Mas, Jordi Turull, Carles Campuzano, Ramon Tremosa, Xavier Trias, Josep Vila d’Abadal, Meritxell Budó, Santi Vila, Santiago Cucurella (coordinador del llibre) La transició nacional. Malhivern,2012.
[2] Sobre la veu baixa en la derrota vegi’s les paraules de Margarida Xirgu als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile l’any 1943: :«S’ha dit moltes vegades que el llenguatge és l’ànima de Catalunya. Aquesta festa ho repeteix, amb la joia de poder dir lliurement, allò que només es pot dir en veu baixa , com un terrible secret en les llars turmentades de la pàtria».
