HOMILIA 2010-02-14 Diumenge VI durant l’any

Aquesta versió de les Benaurances de l’evangelista Lluc que acabem de proclamar, és una mica més breu que la versió que ens dóna Mateu en el seu evangeli. A més Lluc, després de les quatre benaurances, esmenta quatre malaurances que ja ens ha anticipat, en certa manera, el text del profeta Jeremies, que hem llegit a la primera lectura, en el que es qualifica de “maleït”, si bé aquí seria millor traduir per “insensat”, a aquell que es refia només dels homes, és a dir aquell que confia en les seves pròpies forces i actua segons els criteris del món, en lloc de buscar la seva seguretat en Déu.

Respecte les Benaurances de l’Evangeli, en primer lloc, cal dir que si després de llegir-les ens limitem a fer-ne un judici, favorable o desfavorable, i ens quedem indiferents és que no les hem enteses. Moltes vegades les Benaurances s’han i són utilitzades per invitar a la resignació, i això és adulterar l’Evangeli. Les Benaurances no són una exhortació moral per animar-nos a viure miserablement o amb un posat trist. Les Benaurances no signifiquen que a Jesús li agradi la misèria, que la gent plori i que sigui tractada injustament, i molt menys signifiquen que nosaltres no hàgim de lluitar contra la pobresa, la fam i les injustícies que hi han en el nostre món. Tampoc són un catàleg de virtuts ni una exigència moral que hem de complir com si fossin una llei superior, les benaurances són una promesa que podem anar complint a mesura que Déu ens dóna la gràcia per fer-ho i fer-nos més i més semblants a Crist. Les Benaurances contenen un missatge cent per cent alegre i estan en el centre mateix de la bona notícia de l’Evangeli de Jesús.

Les Benaurances proclamen que Déu, respectant sempre la nostra llibertat, se’ns ha apropat de la manera més generosa i amb la més absoluta gratuïtat. En efecte, si els primers invitats i els que tenen més facilitats per a la possessió del Regne de Déu són precisament els pobres, això vol dir que el Regne de Déu no es compra sinó que es regala. Mentre que els homes tenim una tendència natural a ajudar als que ens poden pagar o recompensar, i obrem habitualment de manera interessada, a Déu que és Amor, que és pura donació i generositat, li plau molt més vessar els seus regals sobre els pobres, sobre els afamats, sobre els qui ploren, sobre els qui són odiats o perseguits. I li plau fer-ho així, perquè com a bon pare que és, manifesta especialment el seu amor als fills més febles i més necessitats.

Al fer Jesús, el Fill de Déu, aquesta opció preferencial pels pobres el que fa és actuar en perfecta coherència amb la seva tasca com a Redemptor i Alliberador nostre. La saviesa de Déu és una saviesa diferent de les dels homes. La saviesa divina ens ensenya que no tot està en les riqueses i en el poder, que no tot està en el plaer, ni tot està en satisfer tots els nostres capricis. ¿Per què? Doncs perquè per a nosaltres, homes i dones que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, el més important és que no es menystinguin dos valors que són fonamentals de la nostra existència: la llibertat i l’amor.

I això suposa una lluita. Perquè, si fent-me ric em torno esclau de les riqueses i menys sensible a les necessitats dels altres, és preferible una pobresa que mantingui intactes la meva llibertat i el meu amor. Si amb la superioritat que dóna el poder som esclaus de les ànsies incontrolades de dominar als altres, és millor ser humils, i així estimarem tothom i – en paraules de Jesús – “dominarem la terra”. Si satisfent les nostres ànsies de plaers materials, esdevenim esclaus de les passions, és millor ser lliures i desitjar només les coses espirituals i que sigui el mateix Déu que ens saciï.

Aquestes són les “raons” que ens permeten entreveure una mica la saviesa de Déu, unes raons que costen molt d’entendre quan tenim el cor molt atrapat per les coses materials, però que s’entenen millor quan, per la gràcia de Déu, hem arribat a un cert despreniment. Aquestes Benaurances, i les malaurances que les segueixen, que més que malediccions són crides a la conversió, tenen un sentit molt clar i concret i no és pas gens dubtós. Com a mínim ens adverteixen del perill no solament de les riqueses, sinó també de tota mena de béns materials, ja que quan l’home posa el seu cor i el seu consol en aquests béns, aquests l’envolten i posseeixen de tal manera, que el tanquen en si mateix i li ocupen el lloc que únicament hauria d’ocupar Déu.

Jesús va ser molt explícit en aquest punt: “No podeu servir alhora Déu i el diner”. Aquesta és una expressió que no s’ha d’entendre necessàriament en el sentit de no tenir béns materials, però sí certament que s’ha d’entendre en el sentit de no posar la nostra confiança ni en els béns materials ni en els èxits socials.

La carta de Sant Pau que hem escoltat a la segona lectura, si bé no ha estat escollida per formar una unitat temàtica amb les Benaurances de l’Evangeli, sí que afegeix un argument més perquè en la nostra vida no ens limitem a valorar exclusivament els béns materials i fugissers, sinó que tinguem una perspectiva de futur molt més elevada, ja que la nostra esperança no s’acaba en aquest món i tots estem destinats a la nova vida en Déu que Jesús va inaugurar quan va ressuscitar després de morir.

La conclusió que en podem treure és que el coneixement i l’amor de Déu estan íntimament lligats a que fem realitat en la nostra vida l’esperit de les Benaurances perquè són el nucli i la utopia de l’Evangeli de Jesús, que conté una saviesa totalment diferent a la nostra.