Món subverbal
Tenim aquest nivell públic tan baix. Tenim aquesta classe política tan limitada, reflex fidel de la societat que governen aquest polítics. Som com ells i no ens agradem perquè el mirall reflecteix sempre la seva imatge. Hem tingut, també, aquests candidats a presidir el Barça i el seu nivell tan ínfim d’oratòria. Foscor i deriva. No és gens estrany que siguem a la cua. Les cases no es fan començant-les pel terrat. Sense uns bons fonaments no hi ha res a fer. Tot cau. Aquest país, avui, és com el títol de la novel·la de Narcís Oller. Aquest país és un Pilar Prim, molt prim i feble. Hi ha hagut la Selectivitat, i quan d’aquí 10 o 12 dies els centres rebin les qualificacions d’aquestes proves, resultarà que més del 90% dels qui s’hi han presentat hauran obtingut l’aprovat. I ja sé que això no significa poder accedir als estudis triats, però aquest no és el problema i tampoc no és del tot culpa dels estudiants. Aquest país va escollir ja fa temps que tot fos molt fàcil i que no calgués esforçar-s’hi ni capficar-s’hi gaire. Primària i ESO, el desordre i el caos i el xivarri. Abandó de les formes i instauració del tot s’hi val i l’anulació de tota repressió en ordre, diuen, a no crear traumes en els nens. I el cas és que educar és reprimir, no hi ha més. És damunt les formes que es poden assolir els continguts, les lliçons i els objectius. La resta és relativisme i si ho dius ets mal vist i automàticament acusat d’autoritarisme i de no sé quantes coses més. Del nivell del professorat més val no parlar-ne. Ho sabem perfectament els qui algun cop hem presidit Tribunals d’oposicions. Fa pena tot plegat. Món subverbal. I, naturalment, el descrèdit de la Formació Professional, que avui se’n diu Cicles Formatius. Hi ha massa nois i noies que passen a Batxillerat sense tenir-ne aptituds ni nivell perquè a 16 anys encara no els ha calgut fer cap esforç de cap tipus per ser on són. I així la deriva continua. I tot ha de ser fàcil i trillat i triturat, que no costi gens de mastegar. El Batxillerat ha de ser difícil, molt difícil, perquè és la via d’accés a la Universitat i el grau d’exigència ha de ser elevat. Però tampoc no ho és, o no ho és prou. I aleshores és lògic demanar-se què caram selecciona la Selectivitat si l’aproven més del 90% i a les facultats no hi ha lloc per a tants estudiants i la societat tampoc no necessita tants llicenciats universitaris i sí molts més tècnics superiors i ben preparats, i mà d’obra qualificada. Tot s’ha de capgirar com aquell que capgira un mitjó. Encara podem arribar més avall, sí. Però aleshores desapareixerem, serem engolits, absorbits perquè no serem mai més capaços de tenir un Govern com Déu mana. Un Govern endreçat, il·lustrat, il·lusionat, enèrgic, no superat pels taurons financers. Lliure. No és el poble que ha d’estar al servei del Govern, sinó al revés. Invertir en educació i formació. Recuperar la paraula i recuperar les formes. I l’esperança. No fer cas dels sindicats. No fer cap vaga i treballar i estudiar més.
