Avui us compartim un poema del Jaume Baigual company de grup dels Tecamolsaires del Montseny, així sentireu com li va néixer la passió que té cap a la nostra muntanya.
Quan antany
uns núvols foscos
abraçaven el Montseny,
tot descarregant una tempesta
que assaonava el terreny,
de lluny!
amb el meu pare ho miràvem,
des de casa, observàvem,
els llamps que no paraven,
i amb l’oreig de l’aire arribava
el soroll de la tronada
que enllà s’escoltava,
fins i tot, em feia por.
El pare era pagès,
de meteoròleg, no en sabia res,
però sempre endevinava
si la borrasca arribava
o es quedava en el no res.
Les ensenyances del meu pare,
que de jovenet jo vaig tenir,
les practico encara
i ho faré fins a la fi.
Ara, si al Montseny hi ha tamborinada
miro, per la finestra esbatanada
i si els núvols s’ajoquen al cim,
segur que aquest dia
de pluja no en tenim.
Montseny, de lluny t’albiro,
i em sento privilegiat,
ja que sense sortir de casa
al davant et veig plantat.
Montseny, per mi tu ets un referent,
tant si tens boira, pluja, neu o vent.
Quan em situo de casa,
cap a tu, amb un recte traçat,
no hi ha dubte,
amb direcció al nord estic situat.
He pujat al Turó de l’Home
i també al Matagalls,
entre clapes de bardisses
cingles i xaragalls.
A l’hivern plaques de gel,
també la neu he trepitjat
i caminant pel teu entorn
la camisa he suat.
Montseny, la tardor transfigura,
la verdor que tens el mes de maig,
queda un entorn que el color daurat fulgura
tot escampant una olor de faig.
El dia que ja molt vell sigui
i d’aquí hagi de marxar,
emprendré una invisible volada
del Montseny fins a casa,
on i faré una parada
tot dient!
amb veu alta i acurada:
Adéu!, terra estimada!
