La veritat és que no sé per on començar aquest article d’anàlisi perquè penso que el mal partit del Barça contra el Bayern de Munich es deu a diversos factors que s’hi volen els convido a esgranar:
Plantilla insuficient: Aquest és un factor que ja apuntava en el darrer article. Aquest Barça està molt lluny del millor Barça de l’època actual – el de la primera temporada de Guardiola -, i de la resta de plantilles més recents. El fet és que, vist amb perspectiva, pocs fitxatges de les darreres temporades estan aportant alguna cosa en aquest final de temporada, a excepció de Jordi Alba. Sorprèn que Villa, Cesc, Song es quedin a la banqueta durant tot el partit a Munich, el que vol dir que el cos tècnic no compta amb ells o que el cos tècnic no té poder de reacció, i, la veritat, no sé si quedar-me amb la primera o la segona opció.
Mal plantejament cíclic: El lector no té perquè saber-ho però en la planificació d’una temporada és preveuen períodes amb més o menys càrrega física. Normalment es prepara a l’equip perquè arribi en els moments decisius de la temporada en l’estat físic òptim. De fet, si ho recorden, en temporades ja pretèrites es parlava de la famosa ‘cuesta de noviembre’ perquè tradicionalment el Barça arribava a aquesta època fos físicament i no obtenia bons resultats esportius. Doncs bé, aquest any hi ha hagut un problema clar de planificació, sobretot del mes de gener, on cada partit, a ritme de dos partits per setmana, el disputaven sempre els mateixos, uns quinze jugadors, dels quals rotaven els considerats no titulars, mentre que un grup d’intocables disputaven tots els minuts. En acabat la ronda de partits de lliga i de Copa del Rei va venir la ronda de partits de lliga i fase final de la Champions. Així doncs, arribava l’hora dels jugadors determinants que, recordem, havien jugat tot el gener. A més, per culpa de les lesions, el Barça durant aquest període ha anat perdent efectius com Mascherano i Puyol que encara no s’han recuperat, i puntualment ha perdut homes com Xavi, Messi, Adriano… D’aquesta manera ens vam trobar que jugadors que havien competit durant tot el mes de gener a un ritme de dos partits per setmana, durant el febrer, març i abril també ho havien de fer, amb l’afegitó del grau més d’intensitat que comporta la Champions. Amb tot, el mal estat físic del Barça s’ha vist traduït en els marcadors pel fet que els rivals li han agafat millor la mesura respecte anys anteriors (entre d’altres perquè el Barça de Tito ha anat perdent detalls claus del joc de Guardiola, per exemple: la conducció per atraure rivals i fer la passada a l’home lliure, o l’aparició de companys lliures i en línea de passada a l’esquena de les línies rivals, etc.) i fins i tot s’atreveixen a jugar-li de tu a tu, com el PSG en ambdós partits de quarts de final. Per tant, la remuntada contra el Milà a banda d’històrica era simptomàtica, perquè haver de remuntar una eliminatòria contra el Milà actual no pot deixar de preocupar. A més, hi ha jugadors claus del Barça que estan fosos, com Xavi, que potser no s’ha acabat de recuperar de la lesió, i Busquets que, també probablement per problemes de pubàlgia, ha baixat el nivell i malgrat l’esforç i la bona voluntat, no arriba a tapar tots els forats, i això ho noten Xavi i Iniesta, i els defenses. Símptoma i mostra que el cos tècnic és coneixedor d’aquest problema són els descansos de deu dies que van tindre alguns jugadors titulars a Munich, fet que només es dona davant de partit vitals, com solen ser finals.
Problemes greus de salut: També podem apuntar els greus problemes de salut que han patit Abidal i Tito per explicar un presumpte efecte moral negatiu a l’equip. La veritat és que no sé fins a quin punt pot afectar a l’equip, m’imagino que en un grau considerable. També s’ha de reconèixer que en aquest aspecte l’equip ha tingut molta mala sort.
Analitzem ara el partit contra el Bayern de Munich.
Una hora abans del partit contacto amb una amiga bavaresa i aficionada del Bayern de Munich i em transmet que no les tenen totes, veig que el Barça encara imposa respecte, segurament més pel passat que no pel present. Li dic que si no vigilem ens caurà un carro de gols i que, fins i tot, firmo una derrota del Barça per 2-1, i li remarco que és importantíssim per l’equip blaugrana marcar un gol. A la mateixa hora es coneixen les alineacions i d’entrada sorprèn que Tello sigui un dels descartats. No crec que fos el jugador ideal per sortir a l’inici però almenys es mereixia estar a la banqueta en detriment d’altres jugadors de més cache que ell però que a diferència del jugador del planter no han aportat res, o gairebé res, a l’equip. L’onze inicial no conté cap sorpresa, és clau sortir amb Alexis i Pedro perquè el Barça parteix de la premissa que ha d’anar a pressionar el Bayern per forçar pèrdua de pilota rival quan més lluny de la seva porteria millor, i perquè el Bayern juga amb dos laterals ofensius que s’incorporen a l’atac i el xilè i el canari tenen una enorme capacitat de sacrifici defensiu. Però és clar, al futbol no hi juguen dos, hi juguen onze, i no serveix de res que dos pressionin si la resta no acompanya. És cert que es van forçar uns quants errors en sortida de pilota rival degut a la bona pressió, però aquesta mateixa pressió alta no es pot mantenir si l’estat físic no acompanya i, com que aquest no acompanya, durant molts trams del partit la pressió va desaparèixer i a partir d’aquí el Bayern va poder encadenar jugades elaborades que van aportar més o menys perill a la porteria blaugrana. El fet destacable, el que més per mi, és el plantejament que va fer el Bayern del partit. Si el lector desconeix com juga normalment l’equip alemany se li ha de dir que és un equip que fa una pressió altíssima al rival, com la del Barça de l’era Guardiola; però ahir en canvi va renunciar a aquesta pressió, va replegar el punta (Gómez) a tres quarts i a partir d’aquí deixava que el Barça fes passades inofensives, gairebé totes lateralment, sobretot entre els centrals Bartra i Piqué, i va rodejar d’homes a Messi cada vegada que l’argentí (intuïm que encara no del tot recuperat de la lesió) tocava la pilota. Una vegada el Bayern recuperava la pilota el guió era clar, sortir al contraatac aprofitant l’enorme velocitat dels seus jugadors de tres quarts en endavant, i de les combinacions que porten a terme entre ells, a l’alçada de les del Madrid i del Manchester United. Deia que aquest plantejament és un fet més que destacable perquè fa honor a una de les bàsiques del futbol: has de plantejar el partit en funció de les característiques dels jugadors amb què comptes i (molt important) en funció de com juga el rival i les característiques dels jugadors amb què compta. D’aquí que molts reivindiquem que contra equips que juguen a la contra, el Barça renunciï puntualment a la pilota i busqui contraatacs aprofitant la velocitat d’alguns dels seus jugadors que a més es desenvolupen de manera magnífica amb espais. A banda del plantejament alemany s’ha de destacar la feina excel·lent del migcampista Schweinsteiger sempre a l’ombra de Messi quan l’argentí treia el nas, i ajudant en la sortida de pilota del seu equip. També cal anomenar a Müller que si bé no destaca gaire per les seves qualitats té el do de marcar sempre en cites especials, i aquest no és precisament un do qualsevol.
Amb aquest escenari s’arribava a la mitja part amb 1-0 a favor dels locals després d’una més que possible falta sobre Bartra en el gol i amb una mà claríssima dins l’àrea blaugrana que cap àrbitre no va veure. L’amiga alemanya em preguntava en aquest descans què li passava al Barça. Em va tocar explicar-li de manera molt resumida el què li passava i que el resultat encara era prou bo pels nostres interessos.
La segona part semblava seguir el mateix patró que la primera fins que va venir el segon gol dels bavaresos. A partir d’aquest moment es van viure uns minuts de desconcert blaugrana, de fet donava la sensació que els alemanys en podien fer uns quants més. Però, per fortuna blaugrana, els alemanys van xutar de manera desviada molts xuts i els que van trobar porteria van topar amb un bon Valdés, altre vegada. Passada aquesta allau d’ocasions alemanyes, el Barça va prendre el domini de la posició (no el de la possessió perquè no l’ havia perdut) i va començar a generar perill amb més grau de repetició sobre el camp rival, perill innocu, però. En aquest període cal remarcar altre vegada la feina d’Alexis, de fet el millor dels blaugrana durant el partit, que va fer la tasca d’intentar baixar les pilotes altes i desmarcatges de recolzament al company que tenia la pilota, superant rivals (això sí, en zona de poc perill), i no oblidant-se de fer les tasques defensives com pressionar al rival i seguir a la marca si aquesta s’incorporava a l’atac. Amb un Barça entregat per buscar el gol va arribar el tercer del Bayern gràcies a una bona jugada individual de Robben que va comptar amb la inestimable col·laboració dels àrbitres que no van veure una obstrucció claríssima de Müller sobre Jordi Alba. Aquest gol no va variar el joc, però va fer veure a molts seguidors blaugranes que aquesta vegada no passaríem. Finalment, en una jugada on Piqué s’incorpora a l’atac, el Bayern roba la pilota, llença el contraatac per la banda esquerra i Müller anota el quart i últim gol de la nit. Cal destacar el partit de Bartra que va demostrar estar preparat per partits d’aquest nivell, llàstima que va errar les dues ocasions més clares que va tenir l’equip blaugrana. Clar que, que sigui Bartra qui tingui les ocasions més clares del Barça també és un símptoma de que alguna cosa falla.
Amb el partit acabat felicito l’amiga bavaresa i li dic que a la final els animaré si juguen contra el Madrid però no ho faré si s’enfronten al Dortmund del què soc seguidor des de fa unes quantes temporades.
No faré comentaris sobre un arbitratge pèssim perquè el Barça perd per errades pròpies i buscar l’excusa de l’àrbitre no serveix per res. A més, l’àrbitre d’ahir era dolent per uns i per altres. A ells no els hi va xiular dos penals clars. Ara el Barça ha de jugar el partit de tornada amb la major dignitat possible, buscant una victòria que ens deixi bon regust de boca, malgrat que un jugador important aquesta temporada com Jordi Alba, en una jugada pròpia de qui no sap perdre, ja s’hagi esborrat de la cita.
Per cert, el mateix dimarts France Football publicava una informació sobre el #QatarGate on s’anomenava Sandro Rosell. Per què la premsa d’aquí, excepte el diari Ara en un breu, no se’n fa ressò? I per què hi havia Boixos al camp del Munich?
