Si l’home és definit com un animal polític no és en realitat perquè sigui un animal social. La formiga, per exemple, és un animal social que no coneix cap tipus d’organització social com el de la polis. Tampoc és, en realitat, perquè sigui l’únic animal capaç de viure en un tipus d’organització social com el de la polis. L’home és també l’únic animal capaç de gratinar els macarrons al forn i no se’l coneix com a animal que-gratina-els-macarrons-al-forn. Quan Aristòtil definia l’home com a animal polític posava la mirada en la més alta realització possible de les capacitats humanes. A la polis, l’home és capaç d’unir-se amb els altres homes a través de les més elevades de les capacitats humanes; el pensament i la parla. Però la polis no és qualsevol ciutat. La polis és un tipus determinat de ciutat, amb un funcionament econòmic determinat i amb una arquitectura determinada. Una arquitectura que reserva als ciutadans un espai que els és propi, l’espai on els afers polítics tenen lloc. Aquest és un espai d’aparició, on els ciutadans es troben cara a cara amb els altres ciutadans. Un espai d’igualtat, on les jerarquies existents en l’espai familiar hi són inexistents, i de llibertat, on no es coneix l’esclavitut del treball de subsistència. Un espai on hi regna la veracitat, que no sent veritat és com a mínim voluntat de.
Fa uns quants segles que l’home no viu en polis. Fa uns quants segles que l’home no coneix aquest tipus d’organització social, aquest tipus de ciutat que reserva un espai a la llibertat, la igualtat i la més alta realització de les capacitats humanes. Fa uns quants segles que l’home no coneix la política propiament dita, sinó únicament l’administració dels afers de l’Estat. Ara, que des dels fans d’Obama fins als de Rosa Díez, se’ns presenta internet com l’espai d’una nova manera de fer política, ara que es parla d’una política 2.0 i aquesta es presenta com la solució a gairebé tots els problemes que afecten la democràcia representativa, des de la manca de democràcia fins a la manca de representativitat passant per la manca de relació entre polítics i ciutadans. Que internet es presenti com l’espai propi de la nova política és paradoxal no només perquè internet no sigui un espai, sinó perquè a intrnet ningú dóna la cara, perquè a internet no hi ha res semblant a una aparició pública sinó una constant ocultació o, com a mínim, una publicitat limitada, un ensenyar la poteta, i perquè, com diu Arcadi Espada, a internet tot és mentida fins que es demostri el contrari.
El control dels polítics i de les seves polítiques i partits és potser la més elevada tasca que ens pertoca com a ciutadans, però el control dels polítics no és encara política.
