Alemanya

Fa poc va sortir al Frankfurter Allgemaine Zeitung (FAZ) un article interessant, el tema del qual fa preocupar (“Werben um Spanien”, de H. C. Rössler, FAZ, 8.01.19). S’hi expliquen els esforços alemanys per donar –a causa del Brèxit– més pes a Espanya dins de la UE. Exemples, diu l’autor, en són les paraules del ministre d’Afers Estrangers Heiko Maas a Madrid (“Alemanya i Europa necessiten més Espanya”), la visita del president federal a l’octubre o la de la cancellera Merkel a l’agost a Pedro Sánchez al seu lloc de vacances. A l’article també es lloa la creixent “activitat europea” de Sánchez.

Un proverbi alemany diu que “la pell és més a prop que no pas la camisa”. Un principi que sempre i a tot arreu ha trobat utilització a la política. Des d’aquest punt de vista l’interès alemany per Espanya és comprensible. Però no se n’haurien d’amagar els aspectes foscos, per evitar en el futur algunes (molt probables) penositats.

Amb el Brèxit (encara que estigui motivat per motius molt aventurers) abandona la UE un estat profundament democràtic. Ben al contrari, Espanya és un estat amb un vernís democràtic, que amaga a sota greus dèficits democràtics; un estat, les elits polítiques i jurídiques del qual no vacil·len a ignorar o vulnerar les pròpies lleis i la pròpia constitució per tal de defensar el seu poder; un estat en el qual gent condemnada per greus delictes de corrupció és posada en llibertat provisional “per motius familiars i humans”, mentre els presos polítics són mantinguts il·legalment en presó preventiva més d’un any, sense procés i sense consideració pels motius esmentats; un estat que denega a una part de la seva població uns drets bàsics que són pilars fonamentals dels valors europeus i dels drets humans reconeguts internacionalment; un estat que permet als seus jutges i als seus fiscals, per retirar de la circulació contraris molestos, d’inventar-se acusacions que només es componen de mentides i enganys; un estat en el qual molt probablement aviat agafaran el govern uns partits que s’anomenen conservadors, però que en part són d’extrema dreta, i amb la participació o amb la tolerància d’un partit, el programa del qual només es pot definir com a feixista (Vox) i al costat del qual els governs de Polònia o d’Hongria semblen gairebé grups esquerrans. Amb una coalició governamental espanyola que no està gens lluny dels Salvinis i dels Kascinkys, Alemanya tindria més problemes que no pas alegries.

Molts alemanys rondinen del seu estat, per motius de vegades ben oposats. Però amb tots els seus possibles defectes, Alemanya és un dels països més democràtics i més humans del món. Alemanya és ben lliure naturalment de defensar els seus interessos. Però per fer-ho (i per difícil que de vegades pugui ser) no s’hauria de refiar de socis amb els que pugui sortir el tret per la culata.