Mentre s’estan celebrant els Jocs Olímpics de Tokio 2021, dirigents polítics es reuneixen a la Catalunya Nord i la gran majoria de ciutadans comencen a plegar veles per marxar de vacances, estem deixant de banda un tema que hauria d’obrir diaris, repetir-se cada dos per tres a les ràdios i fer-ne difusió amb experts a través dels mitjans de comunicació el màxim d’hores possibles.

No és ni el coronavirus, ni el preu del lloguer a les grans ciutats ni els incendis forestals que s’estan registrant últimament arreu del territori. Tot i que aquests temes són de màxima importància –no ho negarem–, aquesta setmana una notícia ha passat pràcticament desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans.

“El suïcidi s’ha convertit en la primera causa de mort entre els joves espanyols”. Aquest era el titular que va sortir el 26 de juliol en alguns mitjans, sobretot diaris digitals. La notícia anava acompanyada de dades facilitades per la Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi i indicava que durant el 2019 –l’any abans de la pandèmia– es van llevar la vida 309 persones d’entre 15 i 29 anys, una xifra que es troba per damunt dels accidents de trànsit, que fa un parell d’anys van sumar 307 defuncions.

Durant el primer trimestre d’aquest any els intents de suïcidi entre joves han crescut un 27%, segons l’àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i l’Associació Espanyola de Pediatria ja comenta que s’han duplicat els casos greus d’ansietat, alteracions obsessives-compulsives, de depressió i també els intents de suïcidi.

Mentre les grans corporacions fan filigranes per desviar l’atenció als receptors mostrant compulsivament imatges dels JJOO i del coronavirus –repeteixo, també són importants–, Simone Biles ens va donar a tots una lliçó de per vida. “He de concentrar-me en la meva salut mental” va assegurar la gimnasta artística, que compta amb mitja dotzena de medalles d’or, desenes de guardons i centenars de reconeixements. La premsa es va afanyar a avisar que el que li passava a la jove, de només vint-i-quatre anys, era que s’havia lesionat. Es va especular sobre el seu turmell, després dels lligaments, fins que al final ja es va posar damunt la taula el que realment li passava a la gimnasta: es va visibilitzar la salut mental.

La pressió de les olimpíades, els durs entrenaments i el fet d’estar al focus mediàtic van ser les causes per les quals Biles va decidir retirar-se. I és que per molt que no es vegi, la salut mental hi és, afecta a més persones de les que ens creiem i de la mateixa manera que anem al ginecòleg, al dentista o a l’otorrino, anar al psicòleg tampoc ha de ser un tabú, ni un estigma. Biles va fer visible l’invisible. Per què no fer-ho nosaltres també?