Segurament no és fácil de fer comprendre a un alemany o a un austríac l’abast de la manifestació catalana a Perpinyà, el darrer 29.02.20. Vull començar el meu intent apartant del camí certs malentesos. Tenen a veure amb el fet que molts europeus possiblement no comprenen que el departament francès del Rosselló, pels catalans sigui senzillament “Catalunya Nord”, i que Puigdemont i els altres exiliats hagin remarcat que des de que van marxar a l’exili és la primera vegada que -gràcies a la seva nova immunitat- poden trepitjar terra catalana. Prego als meus estimats lectors paciència i comprensió si per aclarir-ho faig una llarga marrada enrere.
El Rosselló va ser una de les contrades, que des del començament a l’alta edat mitjana van pertànyer al nucli de la Catalunya futura. Va ser territori català fins que Espanya, l’any 1659 en el tractat dels Pirineus que havia de posar fi a una llarga guerra entre Espanya i França, va cedir aquest ric tros de Catalunya a França, sense tenir ni tan sols haver demanat la conformitat de les institucions catalanes. Aquesta cessió era pensada, per part dels governants espanyols de l’època, com un càstig pels catalans, perquè el 1640 s’havien sublevat contra Espanya per defensar els seus drets polítics, i des de llavors de vegades sols, de vegades amb ajuda francesa havien proseguir durant anys la desigual lluita.
La resistència, sovint arborada de nou, de la població del Rosselló, després de la revolució francesa del 1789 va ser definitivament vençuda, amb gran vessament de sang. Des de llavors els catalans del nord són fidels ciutadans de França, sense oblidar, però, les seves arrels catalanes. Per això la denominació “Catalunya Nord” no té res a veure amb antiquades aspiracions territorials, sinó senzillament amb la constatació d’una comuna identitat cultural. I els nordcatalans han confirmat aquesta identitat comuna amb la seva ajuda al referèndum català del 2017. Sense la seva ajuda, les urnes que calien per la votació no haurien pogut ser entrades a Espanya. I ara també és gràcies a la seva juda massiva, que ha estat possible dominar el gran repte logístic de la manifestació a Perpinyà. En una ciutat de 120.000 habitants no és fàcil superar de cop la vinguda de 500 autobusos, 300 caravanes de cotxes particulars, i viatgers de uns quants trens (a més dels visitants de les altres poblacions del Rosselló que també volien escoltar els polítics exiliats). I aclarit això, anem a la manifestació, la gran importància de la qual només s’anirà veient a poc a poc.
El periodista Jordi Barbeta escriu a El Nacional.cat: “És difícil d’imaginar cap altre moviment polític a Europa capaç de mobilitzar tant gent disposada a superar tantes dificultats i desplaçar-se lluny de casa per demostrar la seva existència colectiva…”. I cap al final de l’article, constata: “…És probable que la política catalana faci un tomb. Fins ara ha estat la societat que s’ha adaptat a les directrius dels partits, però tot fa pensar que a partir d’ara els partits que vulguin tirar endavant no tindran més remei que adaptar-se a les noves exigències de la gent i això suposa una metamorfosi complicada de conseqüencies encara imprevisibles”.
Quanta gent hi havia és naturalment controvertit (com a tots els esdeveniments d’aquesta mena). La prefectura del departament parla de 100.000 persones dins de l#estadi que va acollir la manifestació, els organitzadors parlen de més 200.000 en total, ja que molts no van poder entrar a l’estadi ple de bot a bot i ho van haver de seguir des dels voltants. I fins i tot 100 autobusos (dels més de 500 que van venir de Catalunya van haver d’entornar-se’n sense poder arribar a Perpinyà per un embús de l’autopista. De tota manera com diu Barbeta, és indiferent quanta gent hi havia entre els 100 i els 200 mil que van fer que la manifestació fos un gran èxit. La multitud amb estelades que va aplaudir els discursos i al final va cantar l’himne nacional català, van ser de tota manera la confirmació de que tots els truquets i totes les mentides de la política espanyola no han aconseguit de desacreditar els polítics catalans exiliats o empresonats, davant de la població catalana. Ben al contrari la seva autoritat moral encara ha crescut. Les declaracions més importants a la manifestació i les seves possibles conseqüències, les deixo per l’article següent per no fer aquest interminable.
Traducció de l’article en alemany. Aquí pots llegir l’original.
