Em sento molt orgullosa d’haver acompanyat el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí a la proposta de Junts per Catalunya a les eleccions europees, a més d’una sèrie de persones de conviccions fermes i diverses procedències.
Com a representant del Partit Demòcrata, vaig tenir el privilegi de ser la primera candidata suplint a peu de carrer els honorables exiliats. Estem més que satisfets dels resultats obtinguts: 1.025.411 vots a tot l’Estat, i, juntament amb ERC, hem arribat a la meitat dels vots emesos al Principat a favor de la independència.
De bon principi, sabia que aquesta candidatura amb vocació unitària, tan transversal, seria d’èxit. Ha estat un privilegi comptar amb un cap de llista com el president legítim. Molta gent ha volgut enviar-li una abraçada, en forma de vots, reconeixent-li el seu compromís i la seva contrastada efectivitat en la internacionalització de la causa catalana. Seguia de número 2 en Toni Comín, un conseller per Esquerra Republicana astut i amb visió estratègica. Superant tot electoralisme, és capaç d’encaixar les crítiques que calguin per assolir fites nacionals a més llarg termini. Completava el trident màgic la inigualable Clara Ponsatí, dona de fina intel·ligència, sempre directa i claríssima, que no perd mai el temps, en res. Tots ells són gent valenta que ha fet i seguirà fent un enorme sacrifici personal i familiar per la nostra llibertat. Em complau profundament que l’electorat ho hagi valorat i els ho hagi agraït així.
Vull reconèixer també la tasca de l’equip motivadíssim de Junts per Catalunya, que amb pocs mitjans i molta creativitat han multiplicat cabassos i cabassos de vots. Ha estat un plaer treballar-hi. Incloc en els agraïments el Partit Demòcrata, que accepta un rol secundari mentre generosament posa la seva valuosa estructura i experiència al servei d’objectius de país.
En tots els actes on he participat, he gaudit de completa llibertat per expressar el que m’ha semblat. Ningú m’ha fixat cap directriu ni línies vermelles. Ho sé valorar, perquè quan vaig treballar a Unió Democràtica a les ordres de Josep Antoni Duran i Lleida, als anys 90, se’m marcava de ben aprop el que havia de dir en públic.
He après en aquesta campanya que la repressió de l’Estat i, en concret, l’intent d’il·legalització encoberta i les contínues traves a Junts per Catalunya motivaven molts catalans a desafiar els poders espanyols votant, justament, pel president. Tot salvant les distàncies, l’ambient recordava el de setembre de 2017. Una part creixent de la població ni se sent representada ni atorga ja legitimitat a les autoritats de l’Estat.
Ha estat el procés electoral més surrealista que mai hagi viscut. Cada matí, literalment, havíem de reaccionar a una o diverses censures, vets, tupinades, trucs i impediments de tot tipus per fer el que volíem fer: parlar del nostre programa. No vam aconseguir arribar de forma significativa al públic espanyol. Els principals candidats independentistes foren vetats i invisibilitzats a les televisions d’abast estatal, i als debats de TV3.
He tingut la sort de participar a l’acte central de campanya a Mallorca del comitè de suport al president Puigdemont. Quanta trempera i quina lliçó de catalanitat política i cultural vam viure al Teatre de Llubí, desbordat amb un públic entusiasmat. Vaig sentir els testimonis emocionats dels qui als Països Catalans senten els presos polítics, el 155 il·legal i tota la venjança desfermada per l’Estat en carn pròpia.
He constatat com, als debats electorals, els espais polítics estatals “progressistes” tendien a explicar les polítiques europees en forma de contes d’Alícia al País de les Meravelles. A Europa impulsarien polítiques socials amb més ajudes públiques, més feminisme, comunitarització del subsidi d’atur i eurobons perquè tots els Estats Membres assumeixin el deute públic dels Estats endeutats com el nostre. Cartes als Reis d’Orient. Jo ho contrarestava posant l’accent en el fet que la Unió Europea, en efecte, ajuda, i molt, al desenvolupament econòmic i social. Ho fa sobretot amb inversions en infraestructures, establint marcs i regles comuns, compartint bones pràctiques i coordinant les polítiques dels Estats. Ara bé, la responsabilitat de reduir un atur massa elevat respecte als nostres socis és, en primer lloc, nostra. L’Estat espanyol és campió europeu en incompliment de la legislació comunitària, per exemple, la que prohibeix la morositat. Això enfonsa pimes i destrueix centenars de milers de llocs de treball. Ha enterrat més de 40.000 milions d’€ en ajuts a la banca que no reveurem mai més, i ha construït una ruïnosa xarxa de tren d’alta velocitat a destins inversemblants, la més extensa del món després de la Xina. Aquests diners fan falta per a polítiques socials. Quant al feminisme, la solució a les manades de violadors que passegen lliures pel carrer no vindrà tampoc d’Europa. En un debat entre dones, vaig reptar les col·legues suposadament d’”esquerres” que exigissin als seus partits comparèixer també als debats generals, no només als de dones. Perquè sovint em trobava sola entre homes, això sí, molt feministes.
He comprovat en campanya tot el que la nostra candidatura europea comparteix amb la d’Esquerra Republicana. Amb tristor, segueixo sense entendre per què anem separats. En termes de màrqueting polític, m’ha fet la impressió que el seu missatge no ha quedat prou diferenciat, els ha estat difícil comunicar el seu leitmotiv. Semblava que els manqués una idea-força pròpia.
He conegut Amer, el poble dels Puigdemont. No crec que la meva visita aconseguís gaires nous vots, la veritat. Però vaig poder parlar amb veïns, familiars i coneguts del president del seu exili. De com els exiliats s’enyoren molt i no es queixen mai. Deuen pensar que no hi tenen dret. Els vaig explicar com he viscut les connexions per videoconferència tant des de Waterloo a Catalunya com a l’inrevés. I de la nostàlgia immensa que senten davant la càmera, tan freda. Als ulls els veus com la voldrien traspassar. Callen i esperen. Treballen per escurçar al màxim l’empresonament dels seus companys i llur propi exili. Cada matí en despertar-se es veuen forçats a recordar que llur llibertat i la dels presos polítics està lligada a l’emancipació de Catalunya. Com a incentiu, resulta imbatible.
He sentit força opinions en la direcció que el públic català està cansat de tant discurs en torn de la independència, que volen “descansar” de les convulsions dels últims anys. És possible, i fins a cert punt, comprensible. Tanmateix, els exiliats no es poden permetre aquest luxe.
He fet mítings al dur territori de l’àrea metropolitana. Sento veritable admiració pels candidats i candidates municipals de Junts per Catalunya allà, que piquen pedra a un territori malauradament poc receptiu als nostres postulats. Roman una assignatura pendent que no podem ajornar més.
Ara mateix sento una gran alegria de veure com les metes de la campanya europea es compleixen tant, i tan ràpid. Els eurodiputats proclamats Puigdemont i Comín, i ben aviat s’hi sumarà Ponsatí, ja estan posant en evidència i traient de polleguera qui els voldria silenciar a Europa. Ho aconsegueixen fins i tot abans de la constitució del nou Parlament Europeu. És una vergonya per a la UE, però molt il·lustratiu dels temps que vivim, que el president i secretari general del Parlament Europeu, els Srs. Antonio Tajani i Klaus Welle, hagin barrat el pas arbitràriament als eurodiputats electes i els hagin denegat l’acreditació temporal. Han comès un error tan garrafal que fins i tot intenten ara negar els fets, contra deu testimonis. Haurien d’haver après de les frustracions dels seus amics espanyols: qui intenta frenar a la brava el president Puigdemont en surt escaldat i, a més, el fa créixer com a icona democràtica mundial.
La premsa m’ha demanat com s’ho faran per poder exercir d’eurodiputats. La pregunta és inversa: com s’ho farà l’Estat espanyol per bloquejar els electes del poble europeu, representant milions de vots de ciutadans de la UE? La fulla de parra tapant les vergonyes d’aquesta “democràcia plena” ha caigut fa temps.
Vull concloure aquesta crònica tan personal recordant que l’exili segueix necessitant tot el suport que li puguem donar. Ens congratulem d’haver-ne enviat dos, de moment, al Parlament Europeu. Cal fer més. El proper repte és convertir el màxim nombre possible del milió de vots a la llista del president en noves inscripcions al Consell per la República. Ja ens hi hem posat.
