Si no m’equivoco és la tercera proposta de text constitucional de les que tinc notícia. Són iniciatives que facilitaran molt la feina a l’assemblea constituent que es convoqui quan vingui l’hora. I com que els mateixos que han redactat aquest text, demanen que tothom hi digui la seva “encara que sigui per trinxar-lo”, ho faré en un parell d’articles aquí al MD. Seria un disbarat que un llec en matèria jurídica com jo, pretengués fer-ne una crítica exhaustiva. Però hi ha un parell d’aspectes generals i un parell de particulars pels que no s’ha de ser cap expert per poder-ne parlar raonablement. I això és el que intentaré.
Al meu modest parer el text (que en gran part es podria adoptar definitivament sense cap esmena) té en alguns passatges dos defectes. El primer és el de voler encabir en la constitució normes o formulacions que no hi pertanyen. El segon (i aquest ja sé que és molt discutible) és el de ser potser massa detallista.
Una constitució és un marc ample que posa al ciutadà només límits intangibles quan es tracta de drets i deures primordials, però que per la resta deixa marge per la adaptació de la seva interpretació al pas del temps i de les circumstàncies. El detallisme pot ser aquí fora de lloc, encara que comprenc que amb els antecedents del nostre país es vulguin “blindar” fils que no es vulguin deixar enlaire. I en una constitució ni hi tenen cabuda les bones intencions o els objectius ideals que estiguin fora de l’abast de la capacitat d’actuació del poder executiu o que puguin ser rebutjades per una gran part del poble. I en el text comentat crec que n’hi ha un parell d’exemples.
Ja en el preàmbul hi ha dues formulacions que no em fan el pes. Una és la que diu que “els ciutadans de Catalunya ens declarem com a nació de pau”. Això sona molt bé i molt elevat, però cal tenir en compte que tot el què es diu en una constitució -també en el preàmbul- ha de tenir un sentit clar i transferible a la vida diària del país. Des d’aquest punt de vista què vol dir “nació de pau”? Si vol dir que Catalunya mai no agredirà una altra nació, la frase és supèrflua perquè ja queda ben clar amb la resta del text. Si va encaminada a impedir la formació d’un exèrcit català (de les característiques que siguin) és llavors una formulació partidista que és improcedent en una constitució.
L’altra formulació és la que diu que els catalans “ens postulem com a defensors… de la democràcia directa, participativa i contestatària…”. Això té ressò en l’article 2: “La forma política i jurídica de l’organització de l’estat és la república ciutadana i participativa”. Ho sento molt però em sona massa als eslògans anticapitalistes i “antisistema”. Si per democràcia contestatària hem d’entendre una organització assembleària(com per exemple la de la CUP) ja podem plegar. És un sistema que pot funcionar en els àmbits veïnal i local, però que a escala nacional condueix a un caos inoperant. Pera l’article 2 jo preferiria (i molt) una fórmula adaptada de la constitució alemanya: “La forma política i jurídica de l’organització de l’estat és la república democràtica i social”. I que els ciutadans decideixin després amb els seus vots quin sentit vulguin donar a aquests adjectius.
Com a conseqüència de les meves reserves anteriors trobo també equivocada la formulació de l’article 29, apartat 2 c): “Els ciutadans tenen dret… a participar, directament o per mitjà d’entitats associatives, en el procés d’elaboració de les lleis del Parlament, mitjançant un procediment àgil i efectiu”. Expressat així trobo que és una mostra de desconfiança prèvia en els diputats elegits, que així cauen sota la tutela de possibles interessos molt diversos i molt particulars. L’elaboració de les lleis al Parlament és feina d’aquest i de ningú més. Una fórmula acceptable, però que no va tant lluny podria ser: “els ciutadans tenen dret… a fer arribar al Parlament les seves reserves o suggeriments durant el període d’elaboració d’una llei, i a demanar la seva ratificació en consulta popular si es recullen firmes en aquest sentit en la quantitat que determini una llei reguladora”.
A l’article 37 (drets sobre la protecció de la salut) hi trobem clarament les bones intencions que s’escapen (crec jo) de les possibilitats del poder executiu. Als apartats 2 i 3 s’hi diu:
2. “Per assolir la salut de la ciutadania cal fomentar la medicina preventiva [d’acord…] i uns hàbits saludables de vida com ara una alimentació adequada, l’exercici físic i la pràctica de l’esport”.
3. “Cal garantir la salut reproductiva pel que fa al benestar físic, mental i social en la planificació familiar, la gestació i el part”.
Ni el poder executiu ni el legislatiu poden fomentar ni l’alimentació adequada ni l’exercici físic i tampoc poden garantir el benestar físic i mental dels futurs pares. És cosa de la mentalitat i de la situació de cada ciutadà, que no pot ser coaccionat tutelarment.
Per això només seria acceptable un redactat com ara: “L’estat, dins de les seves possibilitats, fomentarà la medicina preventiva i les mesures que puguin facilitar la planificació familiar dels ciutadans”. Anar més enllà és prometre allò que no es pot complir.
En el següent article comentaré alguns dels punts que considero dubtosos en els àmbits d’economia i defensa.
