En Roger i la Bàrbara són una parella en plena trentena que, tot i que no els falta de res –són guapos, independents…, i fins i tot s’estimen-, està en procés de separació, perquè estimar-se de vegades no és suficient per mantenir una relació. I menys quan et mous en un món on tot ha de ser divertit, de disseny i, sobretot, ràpid. I en aquesta mena de mons, encara que es limitin al reduït espai d’una ciutat petita, és fàcil que les drogues s’escampin ben ràpidament i lliure. Tan de pressa com l’LMA o sidral, la nova droga de disseny que, juntament amb la seva versió adulterada, el matapobres, té ben descol·locada la policia, que no sap com aturar-ne l’expansió, i els mateixos consumidors, que encara no són conscients (o no volen ser-ne…, “corren rumors”, diuen) dels devastadors efectes d’aquestes noves substàncies en els seus cossos joves, treballats al gimnàs, morenos i vestits amb roba cara (que anar ben vestit és una altra cosa).
Què pot empènyer algú que, almenys en aparença, ho té tot a posar en risc no ja la salut sinó la vida consumint una substància que no sap de què està feta ni quins efectes li provocarà? Jordi Dausà, en la seva tecera novel·la, posa sobre la taula aquest fenomen que, no perquè sigui habitual i estigui normalitzat en alguns ambients, no sigui preocupant. I més quan qui s’arrisca al consum no és un arreplegat que no té informació ni cap altra sortida, sinó que es tracta de persones que podrien ben bé ser companys de feina o, per què no -quina paradoxa-, de gimnàs.
Ara bé, Nits de matapobres, publicada per Brau Edicions, no és una novel·la de denúncia ni que destil·li moralina: Dausà es limita a explicar una història d’una parella que es trenca, com tantes altres, amb la diferència que aquí no se’ns amaga res ni s’endolceix cap situació. I ho fa amb una versemblança que s’agraeix en novel·les situades en un lloc i un temps que resulten tan propers com aquesta, que transcorre en una ciutat ‘petita’, que bé podria ser Girona, Tarragona o Lleida, i que podria haver passat ahir mateix. Perquè una història, per ben travada que estigui, no acaba de ser rodona si l’escenari on transcorre no és, com a mínim, prou versemblant perquè el lector no hi trobi elements que grinyolen ni en destorbin la lectura.
No és gaire corrent que es parli de drogues i dels problemes que causen en una novel·la que no transcorri en ambients marginals ni decadents, on la pobresa i la delinqüència campen a l’ample. I aquesta és una de les virtuts de Nits de matapobres: ens posa davant els ulls el que tenim al nostre voltant i que normalment ens passa per alt, ens fa mirar més enllà de la nostra vida ‘normal’, que els protagonistes de la novel·la segurament trobarien avorrida i anodina, on la droga més potent que arribem a prendre és una copa de vi bo una nit que sortim a sopar fora. Potser sense pretendre-ho, aconsegueix fer un retrat acurat i versemblant del món en què viu aquesta parella, un món que, ens agradi o no també forma part del nostre. En poques paraules, Nits de matapobres retrata la sordidesa de la nit, dels locals i de la gent que s’hi mou. Una sordidesa que, desenganyem-nos, tots hem intuït en algun moment de lucidesa entre copa i copa per, tot seguit, ignorar-la i continuar fent comèdia.
