No et facis mal a l’agost.
Accident d’un amic. Tíbia i peroné trencats. Ingrés d’urgències a hospital públic comarcal. Radiografia i immobilització de la fractura. Diagnosi: Necessitat d’intervenció quirúrgica. Des de les 10 hores del matí d’un dilluns fins a les 22 hores del dimarts, permanència en una simple camilla, en un racó tancat amb cortina d’un box d’urgències (36 hores). El matí de dilluns la metgessa responsable explica que procediran a operar però que no pot assegurar quan perquè de 5 quiròfans només n’hi ha un d’operatiu. El matí de dimarts la mateixa metgessa diu que, reunit el consell mèdic, han decidit que no procediran a operar en aquell hospital perquè no és el que correspon al domicili de l’accidentat. I que per tant tramitaran el trasllat en ambulància a l’hospital públic assignat. O a la clínica privada que digui el pacient. L’accidentat, desconcertat, després d’un dia i una nit postrat a l’espera, es queixa. I reb com a explicació que ja han transcorregut 24 hores des de l’ingrés i el seu cas ha deixat de ser una urgència. Eficient criteri. Portat a l’absurd, els cadàvers també deixen de ser d’urgències. El pacient (d’on deu venir aquest nom?), després de passar la nit del lloro, a la mateixa camilla i raconet separat per una cortina, comença a gestionar l’ingrés a un centre privat cobert per la seva mútua de salut. Primera trucada a un especialista i coneguda clínica privada: no el poden operar perquè no hi ha habitacions operatives on ingressar-lo. Segona trucada a una altre traumatòleg i també coneguda clínica: hi ha habitacions però els quiròfans estan tancats perquè hi estan fent obres. Telefonada, a través de la mútua, a un tercer traumatòleg i recent traslladat i construït hospital privat. Cap problema però exigeixen que l’informe mèdic de l’hospital de procedència expliqui els motius pels quals no ha estat operat encara allà. Entre gestió i gestió, ja és la tarda de dimarts. A la mateixa camilla i box. I l’equip mèdic canvia d’opinió. Resulta que no es vol deixar constància escrita de la precarietat de mitjans que han impossibilitat l’operació en aquell hospital. Finalment, a les 10 del vespre, 36 hores després de l’ingrés, el traslladen a una habitació, compartida per sort amb bona gent, per intervenir-lo l’endemà. Resulta que aquell llit portava tot el dia buit.
La nit és llarga. L’encarregada de recepció explica, entre corredisses i crits de nens (Jessica, Walter, Milton es diuen) que cada dia neixen allà 7 nadons, dels quals 4 són de pares del Magreb i dels altres una bona part responen a noms com els citats. A les 13 hores de dimecres baixen el pacient a quiròfan. Els parents, no el veuen fins a les 22 hores. L’operació s’ha retardat perquè no li havien administrat el preoperatori prescrit. El cirurgià no surt a informar i l’ infermera no sap on ha anat però finalment apareix i dona les justes explicacions. A la sala d’espera hi ha una família, preocupada perquè no saben res de l’operació del seu pare, d’avançada edat. Se l’han endut a les 11 hores del matí i són les 19 hores de la tarda. Ningú els ha dit res. S’indignen quan després de demanar notícies repetidament, s’adonen que el seu pare, recent operat, fa tres hores que està, sol, a l’habitació esperant-los.
L’amic accidentat i operat torna a passar la nit del lloro perquè resulta que els calmants per via intravenosa i epidural s’han posat malament i no arriben a la sang, com es constata el matí de dijous. Després d’uns dies, abandona l’hospital, esperant que l’operació, que és l’important, hagi anat bé.
Tot i ser un hospital adscrit a la xarxa pública, a la documentació lliurada es veu que s’ha gestionat i carregat tot plegat a través de la mútua privada de l’accidentat.
Finalment, pel que m’expliquen, sembla que el principal problema és d’organització i recursos materials i humans. I que els professionals que han de treballar el mes d’agost estan sotmesos a una càrrega de treball i responsabilitat superior a la que haurien de suportar. Segurament no es culpa de ningú. O potser sí. En tot cas, procura no fer-te mal a l’agost. I si tens fas no confiis tampoc en les mutues privades i resa perquè tot surti bé.
