Ara fa cinc setmanes ja vaig intentar de descriure als nostres lectors per quins motius creia (com ho creuen també els nostres politics) tan important per Catalunya, que el diumenge que vé ens aboquem a les urnes i aconseguim que la nostra terra sigui de les que pugui presentar un tant per cent de participació electoral més elevada. Avui, a quatre dies justos de les eleccions, no crec pas sobrer de tornar a insistir-hi, perquè segueix havent-hi molta de la nostra gent que segueix manifestant-se en un to de gran escepticisme a la que es toca el tema de la Unió Europea. I ja a part de com siguin els resultats electorals potser cal mirar-se (en els límits que presenta un article) fins a quin grau aquest escepticisme és justificat o no.
En una entrevista recent a Alemanya (FAZ, 28.04.14) el francès Robert Badinter feia una sèrie de reflexions sobre Europa, un parell de les quals val la pena de tenir en compte. Badinter (fill de jueus emigrats de Rússia) va ser ministre de justícia amb Mitterand, ha estat senador i president del Consell Constitucional francès, i és una de les poques persones que a França són considerades com una instància moral i ètica de primer ordre.
Badinter es queixa de la visió estreta que molts europeus tenen de la UE. Permeteu-me una citació una mica llarga: “…Hem aconseguit, amb la força del dret i de la raó, crear una Europa democràtica. Per un home que, de jovenet, ha viscut la guerra i, a més, és jueu, aquesta Europa d’avui és un somni. Fins aquest moment i des dels romans només s’havia recolzat en la força de les armes. Ens hauria de produir orgull i entusiasme. Però molts europeus són de mal acontentar i es comporten com nens mal criats de família rica. Això m’indigna”. I lamenta que els polítics d’avui no tinguin el mateix entusiasme visionari per Europa, que van tenir De Gasperi i Adenauer, Mitterand i Kohl, Monnet i Delors. Els d’avui, diu, no tenen aquesta fe. “…En el millor cas es limiten a ser assenyats”.
És naturalment un problema generacional. Les noves generacions, per a les quals la guerra i totes les destrosses morals i materials que va portar ja no són ni un record sinó un capítol d’història gairebé remota, es miren l’actual arquitectura política europea com una cosa normal, com un edifici amb més defectes que encerts. Sembla que s’hagi perdut el sentit de com és d’excepcional, d’insólita, aquesta construcció que ens ha portat el període més llarg de pau a la història del nostre continent, i -no ho oblidem- és el factor clau que fa impossible que els tancs espanyols tornin a baixar per la Diagonal.
Això no vol dir de cap manera que s’hagi de dir amén a tot allò que els burócrates de l’administració europea ens vulguin fer empassar. Ni molt menys. Un edifici polític com el de l’Europa actual encara no havia existit mai, no hi ha antecedents que ens puguin servir de guia, i está en un procés de canvi en el que de vegades es fan tres passos endavant i dos enrere.
A Brusel·les, com a tot arreu, un aparell burocràtic potent té sempre la tendéncia a acumular cada vegada més atribucions, a justificar cada vegada més llocs i més sous, a ficar-se en detalls on no s’hauria de ficar, a excedir-se i a dictar mesures que sovint no tenen res a veure amb la realitat que volen canviar. Però no tots els mals que s’atribueixen a “Europa” són culpa de l’administració comunitària, sinó dels que tenen el poder real: el consell de caps d’estat i de govern dels paisos membres. Però per a molts d’aquests és molt còmode carregar el mort a Brusel·les quan les mesures a les que han donat el seu vot troben oposició en el seu propi país.
Per què ens interessa, doncs, seguir dins d’Europa? Perquè en aquest món actual dels grans blocs económics interactius, cada país membre per si sol és com un llucet al mig d’un banc de taurons. Perquè és des de dins i no des de fora on es pot treballar per fer les estructures europees més democrátiques, més eficients i més justes. Perquè encara que una Catalunya independent será un dels països petits de la Unió, si internament aconseguim que funcioni com Holanda o com Dinamarca, no estarem sols, sinó que formarem part d’un bloc de països més progressius, amb els esmentats, amb els escandinaus i els bàltics, potser amb Polònia i Txèquia. Perquè, junt amb tots aquests podem tenir una veu que es faci sentir, que no pugui ser ignorada per les potències capdavanteres com França i Alemanya. Perquè la pertinença a la Unió Europea, sense la rèmora que representa formar part d’una Espanya crónicament mal administrada ens será tan profitosa com ho ha estat per altres pobles que partien encara de condicions pitjors que les nostres.
I per tot això i perquè ens caldrà encara bastant temps está a cobert de possibles veleïtats de revenja de molts polítics dels nostres veïns de ponent, no ens podem desentendre d’Europa, que és molt més que un simple bloc econòmic. No fallem el diumenge que vé!
I quan escullin papereta seria bo que els electors (sigui quin sigui el partit que preferirien en circumstàncies normals) tinguin molt en compte que la nostra punta de llança és Artur Mas; que restar-li vots i afeblir-lo seria fer el joc als nostres contraris, que farien festa major i es moririen de riure. Qui no vulgui votar en Mas per no votar al mateix temps en Duran, castiga en Mas i dóna ales a en Duran. Com més vots tingui en Mas més força perderá en Duran i s’accelerará la seva davallada. També en aquest sentit: No fallem el diumenge que vé!
I per acabar, vull citar un comentari encertadíssim que vaig llegir fa poc al Punt-Avui online. “A partir d’ara totes les eleccions les hem de transformar en plebiscitàries”. És igual si són europees, municipals o nacionals; ès igual si estem d’acord o no amb alguns temes o amb algunes figures. En els detalls de la política diària ja hi entrarem quan manem a casa nostra. Ara es tracta de que aviat hi poguem manar, i hem de votar massivament els partits i les persones que lluiten per arribar-hi. També diumenge que vé. NO FALLEM!
