Brussel.les, 9 d’octubre de 2013
 
Xavier Trias es vanta del valor de la Marca Barcelona, ciutat de la qual és alcalde. Des de setembre de 2012, però, gràcies al procés sobiranista, la Marca Catalunya irromp amb força creixent a l’escenari internacional. De la Marca Espanya no cal ni parlar-ne, la idiosincràsia messetària la defineix dia a dia sense possible dissimulació.
 
Europa observà perplexa la desbordant manifestació per l’Estat propi de l’11 de setembre de 2012.  La Comissió Europea no sabé com manegar-ho, i cometé pífies amb declaracions més aviat favorables i immediats desmentits –sens dubte sota pressió espanyola. I en repetir-se una altra Diada històrica, encara més gran, encara més lluny, la reacció segueix sent maldestra i ja de patent preocupació.
 
La Unió Europea ja cal que vigili. Prenent partida massa clarament per Madrid se situa en contra d’un moviment pacífic, democràtic i de base popular, contradient així els seus principis més bàsics. Patint nivells molt baixos de legitimitat, amb partits euroescèptics arreu a l’alça cara a les eleccions europees de maig de 2014, i amb un Regne Unit que es planteja sortir de la Unió… Creu realment Brussel.les que es pot permetre alienar milions d’europeus de pedra picada? Que s’ho faci mirar.
 
De fet, les declaracions del comissari austríac relativitzant les categòriques afirmacions d’alguns col.legues contra les aspiracions catalanes s’han d’interpretar com una correcció de rumb.
 
El president Mas digué a la capital europea a principis d’octubre que la UE no expulsarà 7,5 milions de ciutadans. És de calaix. La Unió Europea no ha deixat mai de créixer, d’aspirar a acollir tota nació europea democràtica i amb un cert nivell de desenvolupament sòcioeconòmic. I després de 30 anys ens han de fotre fora només perquè decidim democràticament i pacífica separar-nos d’Espanya? Va home, va, no s’ho creuen ni ells.
 
Els processos escocès i català plantegen reptes fenomenals als buròcrates brussel.lencs, i pensen que ja encaren prou temes calents. Se’ls podria àdhuc descontrolar un de llurs principals problemes: la crisi de deute sobirà d’Espanya. Es pot carregar l’euro si l’Estat espanyol cau en bancarrota, cosa que la secessió no pactada de Catalunya podria provocar. Ergo, els catalans podem enfonsar l’euro i causar així un desastre econòmic continental. No s’ha d’amagar que un divorci hostil també causaria la fallida de Catalunya, però la magnitud dels maldecaps que podem originar ens dóna força a la negociació.
 
Per si fos poc, la Unió tal i com la coneixem avui, l’Europa dels Estats on cadascú té un comissari i seuen 28 paios en una taula pretenent ser tots igual d’importants, se’ls acabaria d’anar en orris. Després de Catalunya i potser Escòcia vénen Flandes, el País Basc, el Tirol del Sud… Fins i tot Venècia, Sardenya i Còrsega tenen moviments independentistes, per no parlar de la revifalla nacional a Balears, País Valencià i Galícia en una Espanya que ja no podrà ser una i “grande”, però Déu n’hi do si serà “libre”, serà un campi qui pugui!
 
De Iugoslàvia -vint-i-tants milions d’habitants- en sorgiren 7 Estats, que algun dia podran fer un equip de futbol sala al Consell de Ministres. Quants Estats més sumaríem amb secessions a Espanya, Regne Unit, Bèlgica, Itàlia? L’organigrama de la Unió Europea s’haurà de reformar de dalt a baix en una línia federal, semblant als Estats Units, o l’engendre esdevindrà ingovernable. Els euròcrates recorden amb suor freda el Via Crucis de la Constitució Europea -amanyat en última instància amb el Tractat de Lisboa.
 
Paradoxalment, la inflexibilitat d’aquesta Europa dels Estats-nació, incapaç d’incorporar de forma creïble les regions al procés de presa de decisions, esperona les curses cap a la independència de les nacions sense Estat. Han entès que un Estat-nació propi és l’únic mitjà de ser comptat a Europa. Un espai sense fronteres, amb moneda única i on la majoria de decisions econòmiques es prenen a Brussel.les redueix els inconvenients de ser país petit, mentre converteix les antigues capitals en irrellevants. La Unió, sense voler, afavoreix la multiplicació d’Estats europeus, cosa que la fa inviable tal i com funciona ara. 
 
Hi ha certs paral.lelismes amb Sefarad. La rigidesa de la matriu castellana, la incapacitat contumaç per acceptar la diversitat, seran la seva perdició. Tanmateix, la Unió Europea és pragmàtica, es reinventa cada dia i trobarà el camí. Espanya, no.