“Sóc neutral”
Tot és molt “guai” fins que ens toca a nosaltres. No voldríem exèrcits ni policia, fins el dia que ens entren a robar a casa, fins el dia que hi ha un atac terrorista, llavors sí; tots a protestar perquè no hi ha seguretat.
Aquesta moda de voler votar a altres eleccions, siguin gregues o israelianes em té captivat. Hi ha gent capaç de posar-se a la pell d’un americà de Kansas o d’un grec de Levkas. “Sóc sahrauí i nepalès, però a Catalunya em mantinc neutral.”
Models
Els models que Occident vol traslladar a altres cultures, o els que aquestes algun cop han volgut abraçar, estan lluny de ser la solució, ja que cada país té les seves pròpies maneres de funcionar, de reeixir o d’enfonsar-se, però al cap i a la fi son les seves. Voler imposar una democràcia occidental a orient, és habitualment un fracàs, ja que els resultats sovint son més nefastos que el que tenien anteriorment a la zona. Això val també, per models educatius, econòmics etc. Copiar el model educatiu de Finlàndia a Catalunya, per exemple, i no fer un model català, que per cert, ens ve de la república i abans, és una pèrdua de temps i esforços importants, o potser és la incapacitat per crear-ne un de propi.
Viure en família
Podem continuar canviant de mòbil cada any, de cotxe cada quatre i viatjant a preus irrisoris amb avió per veure el que tothom ja ha vist i anar als mateixos llocs per, al cap i a la fi, trobar-nos el veí del replà? Volem que tots els joves tinguin mòbil i tablet i la connexió més ràpida a internet, però que hagin de viure amb els seus pares tota la vida? De fet potser és el model que vindrà, i que si mireu enrere, no és tant llunyà, ni potser tant dolent.
El mercat de Calaf
Per quedar 30 a 30 entre CIU i ERC val la pena tot aquest sidral?Sembla ser que no hi ha indecisos, que el que hi ha és gent que segurament no votarà, o que dubten, sí, però dubten entre CIU i ERC o la CUP. Imaginem el pitjor dels escenaris, i que les forces independentistes no obtinguessin ,entre les tres, la majoria d’escons. Tot seria tirar-se els plats pel cap perquè un dels partits no ha sumat prou, o un ha baixat massa…
No hi ha res més bonic que compartir una victòria ni res més dolorós que una derrota solitària.
Un cafè per la independència
De les dues trobades que he tingut per fer un cafè cara a cara amb gent amb criteri i que accepten diàleg, cap d’elles, cap, l’he aconseguit convèncer. Una esperarà fins al darrer moment l’oferta de l’estat, que creu que arribarà, l’altra espera que sense fer massa cosa, tot plegat, aviat s’anirà posant a lloc. Segurament no tinc dots comercials, simplement els he escoltat i he intentat introduir dubtes en els seus criteris. La gent està formada i té criteri, a un costat i a l’altre. Segurament només queda baixar al terreny de l’entrepà i de les promeses fàcils, això però, ho deixo pels partits, que estan més acostumats a fer-ho.
Cultura d’aparador
La cultura és el que menys preocupa i ocupa als nostres polítics, d’arreu. I així va el país. Educació, sanitat i cultura. I posar-hi els recursos públics i sobretot les idees marc per fer-ne el centre de la vida en comunitat. En cultura no n’hi ha prou en posar-hi subvencions milionàries a patums o grans escenaris. Cal començar a la base, sense fer-ne aparador ni buscar resultats inmediats.
Hem de treballar millor
No veig que cap polític s’atreveixi a dir que hem de treballar més i millor, i hem de ser més rigorosos en la nostra feina i que ens hem de sacrificar, i que el que portarà aquest país endavant és l’esforç, la superació i el treball. Treballant millor, més fort i aprofitant el temps i llavors sí, podrem fer menys hores. Això de treballar no deu donar vots.
